Amb la merda al coll

1 juny 2013 01:00h
José Castro és el magistrat instructor del cas Nóos, una de les vies d’aigua de la monarquia espanyola pel que respecta als quefers tèrbols de la infanta Cristina i, principalment, el seu marit, Iñaki Urdangarin. El govern espanyol i els partits que encara s’aferren a les estructures de l’estat resultant de la truculenta transició democràtica, fan mans i mànegues per a tapar tota classe de forats del vaixell que s’enfonsa. No se’n sortiran, però l’espectacle que representen és més patètic que no entretingut. Mentrestant, el jutge Castro va fent la seua feina i envia al Tribunal Superior de Justícia valencià una part del pastís amanit pel reial gendre. El tros ja ha empastrat Francisco Camps i Rita Barberà, però segons com actuen els secundaris amenaça a pringar des del govern Fabra, fins als magistrats del TSJ. Dependrà del camí que trien: si fan la seua feina, a València s’acabarà alguna cosa més que la immunitat insòlita de la qual han gaudit durant anys i panys Camps i Barberà. Si, pel contrari, es dediquen a embolicar la troca, el sistema, ai, el vaixell, accelerarà l’enfonsament pel forat de la credibilitat, una via d’aigua que cada dia augmenta el diàmetre i la intensitat del cabal.

Passa que el senyor José Castro és un magistrat solvent i ningú no el pot confondre amb causes particulars ni interessos partidaris o gremials. Per això, les consideracions que formula perquè el TSJ inicie les diligències que calga contra l’ex president de la Generalitat i l’alcaldessa de València són d’una solidesa a prova de qualsevol vocabulari elusiu i excuses de mals pagadors. Prevaricació, malbaratament de cabals públics, frau i falsedat en documents públics. Ni més ni menys. Segons el jutge instructor del cas Nóos, nom de la fundació de l’Undargarin, Camps com a president de la Generalitat i Barberà com a alcaldessa, haurien facilitat que la botiga del real gendre s’embutxaqués més de tres milions s’euros dels pressupostos públics, a canvi de participar en les reunions prèvies a la celebració del Valencia Summit i uns Jocs Europeus inexistents. Diner fàcil en èpoques d’excessos on cada mandatari es confonia amb el Gran Gatsby.

Camps s’hi va salvar –judicialment- del cas dels vestits, però potser no tindrà la mateixa sort amb aquesta previsible imputació, ni tampoc quan arribarà la causa del finançament irregular del PP. En el cas de Barberà, diga el que diga la senyora, ningú no apostaria en els casinos de referència a que encapçalarà novament la candidatura del seu partit a l’ajuntament de València. No només Barberà i Camps tenen la merda al coll. El presumpte líder del PP i encara president de la Generalitat, Alberto Fabra, no explica amb la deguda convicció per què, contràriament a com ha actuat en el cas Coooperació que afecta l’ex conseller i encara diputat Rafael Blasco, no fa servir la via penal en la causa que afecta Camps i Barberà per a garantir, si més no, la recuperació dels diners presumptament estafats a l’erari públic.

Camps i Barberà segueixen com a diputats a les Corts;  l’ex president continua formant part del Consell Jurídic Consultiu, i l’alcaldessa s’hi manté atrinxerada, com si tot plegat no fora més que pluja fresca de primavera. Fabra potser espera les instruccions de l’entrenador, el seu personal coach. I encara hi ha qui pensa que tot açò aguantarà dos anys!

     
next