Provocant al mort

8 juny 2013 01:00h
Arriba Esteban González Pons, un xarlatà professional amb tarifa d’estrella de Hollywood, a la convenció patibulària del PP (“...no se practicaron detenciones”, hauria pogut concloure el comunicat de premsa oficial) i amolla: “¿... dónde estaría la región si no la hubieran presidido Eduardo Zaplana, Francisco Camps y Alberto Fabra?”... “¿...dónde estarían (los valencianos del Cap i Casal, s’entén), sin Rita Barberà?”. És natural en aquesta classe d’aquelarres que l’interrogador no espere cap resposta de l’auditori, perquè tampoc no es tracta d’un examen avaluador dels coneixements adquirits durant el curs escolar. Només faltaria que el personal començara a alçar la mà: “jo me la sé...”, “jo responc...”, “a mi, a mi...”, “que t’has deixat a l’Olivas, figura!” L’estat comatós de “la región” i de la ciutat devastada per Rita està ben a la vista, però aquest paio, que de moment, només de moment, s’esmuny de les imputacions judicials, és de natural provocador. Mentider i provocador. A més, no se li coneix cap altra activitat no remunerada pel sector públic. En el poble dirien que no ha treballat en la vida, i no els faltaria raó.
 
Allò que té d’extraordinària la situació no és l’excés de González Pons, posant-li sal a la ferida. És tot un seguit de provocacions constants i continues des dels poders públics, tan insolvents per a resoldre les urgències de la ciutadania com d’interessats a conservar estatus i privilegis emparats per una arquitectura institucional que amenaça a ensorrar-se en qualsevol moment, de tan corcada. L’estafa financera; el rescat de la banca amb els pressupostos públics; els desnonaments i les tragèdies que se’n deriven; L’Espanya de la llei Wert, l’espoli fiscal i les retallades selectives; l’assetjament i destrucció dels serveis públics; les desigualtats tributàries, l’evasió fiscal i les garanties perquè continue en aquells segments on es practica; la mala intenció de reformar les pensions d’acord amb un informe –massa previsible- d’uns experts pagats per les corporacions financeres; la corrupció política i, com en el cas de Blasco i resta dels imputats que s’han atrinxerat a l’escó, la voladura de les últimes convencions estètiques perquè els encausats no canten el “Rigoletto”de Verdi; el colp d’estat que el règim acaba d’arrodonir en el Tribunal Constitucional;  les cues, cada vegada més nombroses, de gent que passa fam; la necessitat d’obrir menjadors escolars quan no hi ha escola, per motius que la indignació fa difícil escriure amb calma i serenitat...
 
A la Revolució Francesa del 1789 no li va caldre tanta acumulació de despropòsits perquè esclatés. I Napolió Bonapart encara deu estar fent-se creus allà on siga, perquè no entén la revolta que li van muntar els indígenes que suportaven els Borbons.
 
Provocar és de franc. És l’única explicació, o potser la més convincent. Provocar no comporta costos que amenacen la integritat, ni els interessos, del gremi de la cobdícia. A més a més, no s’espera cap  reacció incontrolada, ni tan sols imprevisible, de la ciutadania ofesa, estafada i espoliada. Fa l’efecte que provoquen un mort.

   
next