Qui pagarà la festa

Hi ha paraules, expressions i construccions gramaticals que provoquen en el negociat de la política l’efecte d’una cortina de fum, de manera que una qüestió de primera magnitud que pot engrescar la ciutadania perd bona part de la càrrega, o simplement queda desactivada, gràcies a les possibilitats de defugir-la que atorguen determinades formes de presentar-la (i, sobretot, de vincular-la) a l’agenda de les prioritats que ens subministren diàriament i en l’embolcall preparat per a l’ocasió. Posem per cas l’eufemisme que els catalans fan servir en reclamar el “dret a decidir”. Tot el món sap què significa, però amb aquesta expressió s’evita una hipotètica i indemostrable espantada que algú podria intuir en cas de recórrer a la paraula “independència”, suavitzada amb aromes com “referèndum d’autodeterminació”, “consulta sobiranista” o qualsevol altra. A aquestes alçades de l’espoli, les ganes de la majoria dels catalans de perdre el DNI espanyol han esdevingut un procés irreversible. Dels bascos, no cal parlar-ne, perquè tampoc se’ls espera. Observen que no hi ha notícies d’Euskadi, si descomptem que es passen per baix cama la llei Wert (lluny de protestar, simplement l’han ignorada) i que els indicadors socio-econòmics tenen poc a veure, tot i la crisi organitzada per la delinqüència financera, amb aquesta Espanya en regressió accelerada als marcs referencials de l’Enciclopedia Álvarez.

L’escenari que s’obre amb la dinàmica encetada a Catalunya, gràcies també a que la fàbrica d’independentistes de Madrid i rodalies funciona a plena producció, és de molta rellevància, malgrat els intents del règim i de l’entramat mediàtic a recloure la qüestió en un àmbit extravagant i legalment impossible, alhora que propaguen un ordre de prioritats tan artificiós com demagògic: primer cal lluitar contra la crisi, l’atur i bla, bla, bla... Tinta de calamar per a amagar qualsevol relació entre els recursos espoliats i les necessitats financeres per a garantir la prestació dels serveis públics i l’activitat econòmica que contribuiria a combatre la crisi, l’atur i bla, bla, bla...

L’emergència social i l’absència de respostes convincents no només han provocat la caiguda dels partits que van apanyar-se l’hegemonia després de la mort de Franco (del franquisme encara hi ha avui més que vestigis). S’esvaeix la credibilitat dels partits de referència, trontollen els pilars que havien de fer perdurar pels segles dels segles l’edifici de la transició i ara s’afanyen, a la desesperada, per evitar que una part dels  cotitzants a l’Espanya de don Pelayo, els reis catòlics i el general Moscardó trobe l’eixida. Bon vent i barca nova, que cantava l’Ovidi. Mentrestant, a l’Espanya del cereal ningú no vol revisar el sistema de finançament autonòmic, una d’aqueixes expressions a què em referia al principi, concebudes per a amagar la dimensió dels problemes: qui collons parla als bars o a les botigues de sistema de finançament autonòmic, de balances fiscals, de repartiment i retorn dels impostos, i de qui fa què amb els diners que rep o deixa de rebre? Contra els processos d’autodeterminació encetats, hi ha els partidaris –i beneficiaris- de l’Espanya resultant de l’expansió  castellana del XVIII, i uns altres que assumeixen la destrossa i bona part dels desequilibris associats, però s’afanyen a propagar els avantatges del federalisme. El professor Josep Fontana, poca broma, deia fa poc que el federalisme, ara i ací, era com posar les tanques al prat quan les vaques ja s’han escapat. El penúltim intent de la socialdemocràcia oficial perquè el País Basc i Navarra perden el concert econòmic (se n’han adonat del detall quan han passat 25 anys?), resulta esperpèntic i els permetrà excavar una mica més després de tocar fons.

I al País Valencià què? No res. A ofrenar glòries i allò que calga a Espanya. El president d’Extremadura anuncia que baixarà els impostos i, per tant, algú se n’ha de fer càrrec de finançar els serveis i les prestacions públiques. Estem on hem estat sempre. Si els bascos no estan ni se’ls espera, i els catalans més tard o més d’hora tanquen l’aixeta,  algú haurà de pagar la festa. Endevinen qui.    

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat