Com diu la lletra de la cançó de Raimon, “quan creus que ja s’acaba, torna a començar”. El mal anomenat conflicte lingüístic, una encertada fal·làcia sobre la qual s’ha construït un gran negoci, torna com el torró pel Nadal. Ni cas, més enllà de l’estímul que genera el destarifo en la producció de tota classe d’acudits. L’exhibicionisme impúdic d’aquesta colla d’indigents intel·lectuals arrelats a l’entramat institucional torna a posar en evidència l’invent de la Loca Academia de la Lengua, vull dir l’AVL, que s’ha afanyat a protestar amb continguda discreció, per dir-ho així. Els que cobren d’aquesta canongia no necessàriament comparteixen la doctrina ibèrica quant a fonaments filològics. Altrament haurien adoptat com a logotip la figura del guerrer de Moixent, i no ha estat el cas. Però, sobretot, als acadèmics els ha fotut que els han bandejat, com és costum, en assumptes propis del negociat que controlen. Deixar l’AVL amb el cul a l’aire ha sigut una manera de recordar-los que si volen seguir cobrant, no destorben. O enviaran el forense Font de Mora a desnonar-los del càrrec… i la dieta. No seria la primera vegada. Si quedava algú per caure de la figuera, queda clar que la creació d’aquest mausoleu dedicat al secessionisme de baixa intensitat, dic l’AVL, en cap cas pretenia segellar una pau lingüística tan falsa com el pretès conflicte que justificava el dispendi acadèmic. No és per donar idees, però m’estranya que encara no s’hagen posat a destall amb el diccionari ibèric, ni que siga perquè les escoles (públiques) col·lapsen del tot.
L’esdeveniment és tan cíclic com inevitable en aquesta societat premoderna. Regressa la mòmia. Tornen a ressuscitar la innombrable per a obtenir rèdits electorals, ara dubtosos. En aquesta ocasió, però, la magnitud del despropòsit ha generat dues reaccions: la indiferència majoritària d’una ciutadania que no està per a moltes bromes, i la desqualificació general reflectida a les xarxes socials mitjançant la rialla, el sarcasme i un seguit d’ocurrències que en circumstàncies normals haurien de fer envermellir de vergonya els autors intel·lectuals –disculpen l’agosarada expressió- de la nova posició de la dreta indígena que vincula el valencià amb l’iber. D’ibèric, en el cas el PP, l’únic que s’assembla és l’embotit, atesa la xifra de xoriços implicats en sumaris de corrupció, robatoris presumptes i resta del vistós catàleg delictiu.
La imaginació de la dreta i els ressorts aplicats des del blaverisme per a mobilitzar una societat tradicionalment manipulada i procliu a deixar-se portar a l’hort, travessen hores baixes. És molt improbable que la Real Academia Española combregue amb rodes de molí, tot i acceptant el deliri segons el qual les expressions dels catalanoparlants que no fem servir habitualment el castellà, són ibèriques d’arrel. Només els ha calgut afegir que hi ha vestigis que ho acrediten, com ara discos, cassettes o telefonia mòbil de l’època. Està clar que al PP i els governs i administracions públiques que la dreta ocupa els hi resulta molt difícil desviar l’atenció de les conseqüències del saqueig perpetrat, del desmantellament dels serveis públics i dels intents de consumar la desprotecció social. Però, quina culpa tenen els ibers? Aquesta mòmia difícilment farà quallar, com en el passat, la percepció que la dreta aborigen és qui més i millor defensa els interessos del País Valencià, ai, dels ibèrics orientals que malgrat les successives partides i assalts de tota classe de corsaris, s’entesten a sobreviure i conservar alguns trets identitaris. Que no són exactament ibers.
