La descomposició del règim avança ininterrompudament al ritme que imposa el rellotge. Cada dia que passa fa més pudor. I passa també que els partits polítics, les coalicions i d’altres interessats a concursar quan s’hi convoquen eleccions, si arriba el cas que es convoquen eleccions, fan els càlculs amb la perspectiva de l’any 2015 del calendari cristià. Amb la qual cosa, hi ha moltes probabilitats que qualsevol cataclisme, bé perquè se’n vaja la llum o perquè Rajoy i Fabra munten un partit marxista leninista, els pillarà cagant. Congressos, conferències polítiques, debats de gran alçada, fotografies i altres assumptes de tràmit es programen amb la metodologia de l’època analògica quan ja fa temps que som a l’era digital. Fins i tot el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, que s’hi fa el suec a l’hora de fer els deures derivats del pacte de governabilitat amb Esquerra Republicana, li enviarà una carta a Mariano Rajoy, comunicant-li que s’ha de fer una consulta als catalans per veure si volen continuar a l’Espanya de don Pelayo o trien altres opcions, des de la plàcida solitud fins a la possibilitat de federar-se amb les illes Marqueses, posem per cas. I Mas diu que li enviarà una carta, a Rajoy. Que potser cap dels dos fa servir el correu electrònic? Perquè pot passar que el servei de Correus torne la carta, perquè el destinatari ha canviat d’adreça i de la Moncloa s’ha traslladat a Soto del Real. Que això del Bárcenas, a saber com acabarà i a quants s’endurà per davant.
D’ací al 2015 el món apassionant dels partits, coalicions i d’altres interessats a concursar quan s’hi convoquen eleccions, si es convoquen eleccions, fixarà molta atenció a les enquestes d’opinió i sondatges electorals, des d’ara amb molta càrrega ideològica afegida a la cuina de les dades. A més a més, hi haurà tremolors, segons el tarannà, com a conseqüència de les interpretacions que el mercat de la manipulació informativa impose en l’agenda de la comunicació. És aquest un dels escenaris més interessants, particularment per a l’esquerra, amb accés nul o testimonial a l’entramat propagandístic del règim… que és gairebé tot. Heus ací la qüestió: com arribar a la ciutadania, sense suport dels mitjans convencionals i habituals, també més morts del que volen aparentar.
Quan convoquen eleccions, si convoquen eleccions, ho faran amb la llei vigent. No cal insistir quant a les limitacions i pressupostos antidemocràtics d’una legislació inamovible, feta aposta fa més de 30 anys. Els partits, les coalicions i tota classe d’aspirants haurien de considerar la possibilitat de canviar les promeses per compromisos avaluables i mesurables. Prou de retòrica fàcil i previsible que només afavorirà l’augment de l’abstenció. Tal com haurà quedat el pati, cas que el PP haja de desocupar el govern i l’administració de les institucions, serà com si hagués passat el cavall d’Àtil·la. I per a salvar els mobles no calen programes tan gruixuts com prescindibles. Sobretot, quan caldrà pactar i raonar les urgències amb la ciutadania tants anys deixada de banda.
Fóra bo anar espavilant-se, no siga que s’improvise una convocatòria electoral i els pillen cagant.
