Des de la racionalitat, com des del laïcisme o el respecte al múltiple catàleg de creences –l’aconfessionalitat- en una societat diversa i multicolor, per dir-ho així, no s’hi val l’objecció cultural ni l’antropològica. Ningú no posa en dubte que les festes van lligades a tradicions que molt sovint obeeixen als cicles productius agraris o a cultes del passat, capturats i reconvertits a conveniència de part –l’església catòlica-, amb l’ajut inestimable dels règims més o menys autoritaris que s’han anat succeint amb el pas dels anys. L’hegemonia catòlica, i la capacitat de fer i desfer per part de tan impresentable jerarquia, ho són, sobretot, per deferència, abdicació i renúncia del poder civil, poc democràtic per partida doble: per consentir la imposició sense donar veu a la ciutadania, i per ignorar la realitat quant a la diversitat de creences –un àmbit reservat a la privacitat- i la desafecció constant dels presumptes seguidors de la religió oficial. En realitat, es tracta d’una qüestió de poder i influència, és a dir, de poder. I el caràcter simbòlic de les festes ajuda molt en el manteniment de l’arquitectura de dominació i pervivència del sistema.
Set lustres després de promulgada una Constitució insostenible, no només quant a la fal·làcia de l’aconfessionalitat, el calendari festiu continua insultant la intel·ligència del personal. Des de les instàncies habituals se’ns dirà que això no és prioritari, ni tan sols important. D’eufemismes i recursos per a defugir la qüestió, en tenen per donar i vendre. Però la realitat és la que és i s’exhibeix cada dia, cada mes i cada any al calendari vigent. Dels dies normals i corrents –dir-ne “laborables” em sembla una provocació-, quasi millor no fixar-se, especialment si van acompanyats del santoral cristià. Quant als festius, allò aparentment més remarcable és la desconnexió de l’obligació laboral. Aquesta variable, però, també queda invalidada per la realitat que imposen els imperis comercials i la indústria de l’oci. Una societat democràtica pot –i deu- actuar sobre la regulació de segons quines activitats, però també aportar racionalitat a aquells aspectes que reclama l’univers simbòlic. Allò més urgent, potser, seria canviar els noms. Perquè, a poc que fem un punt d’abstracció, la Setmana Santa o el pont de la Puríssima Constitució conformen extravagàncies molt pròpies de l’Espanya del cereal. Si, a més, cal buscar-li sentit a la celebració de la “Inmaculada Concepción” o a qualsevol episodi imposat per la religió oficial, fins i tot amb la predisposició corresponent, és missió impossible.
El 65 % de las festividades estatales en España con de carácter religioso
Casi la totalidad de municipios españoles tiene sus fiestas locales ligasdas a festividades religiosas
Documento con fecha Thursday, 21 de November de 2013. Publicado el Thursday, 21 de November de 2013.
Autor: Observatorio del Laicismo.Fuente: laicismo.org
Pulsar sobre la imagen para ampliarla
El BOE acaba de publicar el calendario laboral para el año 2014. Si se analizan los días festivos a nivel estatal, encontraremos que 6 de las 9 fiestas son de carácter religioso (Epifanía, Viernes Santo, Asunción, Todos los Santos, Inmaculada, Navidad), sólo tres no tienen un carácter confesional: Año Nuevo, Fiesta del Trabajo, Día de la Constitución.
Si ampliamos a las festividades estatales y autonómicas, el porcentaje se reduce al 50 %, ya que la mayoría de las Comunidades Autónmas tienen festividades ligadas a otras fechas históricas. Sin embargo no deja de ser curiosa la existencia de festividades autonómicas ligadas a fiestas religiosas (San Jose, Santiago, Virgen de la Aparecida, San Jorge, San Esteban, Fiesta del Cordero o Pascua del Cordero) además de otras fiestas religiosas que no se celebran en todas las Comunidades, como Corpus, Jueves Santo o lunes de Pascua.
Si tuviésemos en cuenta las festividades locales y municipales el porcentaje de fiestas religiosas llegaría al 99 % pues los más de 8100 municpios existentes en España tienen fiestas relacionadas con fechas y entes religiosos que siguen figurando como el patrón o la patrona de cada pueblo o ciudad. A este confesionalismo contribuyen gran parte de ediles que asisten como representantes municipales a los actos religiosos que se celebran con tal, cuando no terminan nombrando a entes religiosos como alcaldes o alcaldesas perpetuos del lugar.
