L’informe de la Sindicatura aporta durant uns dies pirotècnia abundant per als mitjans de comunicació, que tenen l’oportunitat de mostrar a la ciutadania la insolvència moral i política de la gentola que mou el pressupost públic. També és l’ocasió de fer pedagogia, explicant a les audiències respectives a qui li han furtat la cartera i a qui han beneficiat i per què. Faves comptades. Més endavant, quan haurà baixat el souflé i pràcticament ningú no se’n recorde, arribarà a les Corts Valencianes. Allà tornarà a reproduir-se el tradicional debat, en què el PP amb la seua majoria patibulària aprovarà la fiscalització, per bé que després d’interpretar la partitura com una benedicció de la Sindicatura de Comptes sobre la seua manera d’administrar la Generalitat. Els grups de l’oposició intentaran fer valer, sense èxit, la magnitud del desastre consignat per l’òrgan fiscalitzador. I com és tradicional des que el PP va arribar al poder, allà pel 1995, la impunitat acompanyarà les males pràctiques i el malbaratament de cabals públics, entre altres pressumptes delictes. En total, 18 anys que han convertit el costum en llei.
És cert que, davant les revelacions amb què cada any ens sorprén la Sindicatura de Comptes -amb aquesta dreta indígena la capacitat de sorpresa no s’esgota mai-, qualsevol diputat o senador podria acudir al Tribunal de Cuentas i fer les denúncies corresponents. Això, però, mai no ha passat i probablement augmentaria la frustració de la parròquia, perquè el Tribunal de Cuentas és un engendre de la partitocràcia vigent conformat per una colla d’afortunats que fonamenta el secret de la seua longevitat en no fer soroll. De manera que si arribat el cas, per exemple, toca denunciar irregularitats en el finançament de qualsevol partit polític, ho faran quan tot haja prescrit, a fi de no molestar. Hi ha, també, la Fiscalia Anticorrupció, però en els darrers 18 anys no es coneix cap comparexença que li reclame actuacions d’ofici a la vista de l’estropici que il·lustra la Sindicatura sobre el desastre valencià.
Sotmetre l’aprovació de la gestió econòmica, és a dir, la gestió política, del Consell al veredicte de les urnes, cada quatre anys, és tant com garantir la impunitat de l’executiu davant les múltiples arbitrarietats i insolvències que acumula, a consciència, any rere any. Les eleccions no coincideixen amb la publicitat dels informes de la Sindicatura i, a més a més, en els processos electorals hi juguen moltes variables que alteren expectatives de tota classe. El PP ja s’hi ha acostumat a que la mala gestió no comporte cap ensurt polític ni personal. Així ens va.
Conclusió: la societat valenciana, els partits de l’oposició, les entitats cíviques corporatives, institucionals i en conjunt tot l’entramat social i polític que pateix la mala gestió dels cabals públics, segons que fa constar la Sindicatura de Comptes des de fa 18 anys, no compta amb juristes, advocats ni recursos -intel·lectuals, monetaris,…- per a trobar escletxes en el sistema i encausar, per la via penal, els qui governen la Generalitat i malbaraten, no sé si amb prevaricació, el pressupost públic. Un escenari decebedor, amb un regust tan amarg com els forats negres que cada any ens descobreix la Sindicatura de Comptes.
