Passem a l’ofensiva?

La fascinació del règim –el de Rajoy i Fabra- per la dictadura vigent a Corea del Nord comença a ser malaltissa. La lògica de l’enfosquiment de les emissions alienes a la llengua de l’imperi, a l’espanyolisme de don Pelayo i i als interessos estrictes de la dreta feixista i les complicitats inherents, no té peus ni cap en una societat democràtica del segle XXI. Per tant, no cal buscar explicacions racionals en unes pràctiques polítiques derivades de patologies associades al delirium tremens. Al País Valencià, salvant alguna excepció testimonial i susceptible de ser així mateix perseguida per l’autoritat competent, ens han privat de qualsevol espai públic –conseqüentment finançat amb els impostos dels que paguem impostos- en català. Ens van tallar el senyal de TV3 (per simplificar), posteriorment li arribà el torn a RTVV i ara l’han mamprès amb les emissions radiofòniques de Catalunya Ràdio (també simplificant). Tot plegat, mereix una resposta contundent, més enllà de les protestes singulars i col·lectives, les concentracions ocasionals i la mala hòstia que, com la processó, va per dins.

Considerant que la darrera prohibició –i amenaça de sancions- fa referència a la ràdio, potser Acció Cultural del País Valencià (ACPV) podria reobrir els repetidors i retornar el senyal de TV3. Cal recordar que el Tribunal Suprem va sentenciar que el govern valencià no era competent per a interrompre res. Previsiblement, el moniato –vostès ja m’entenen- engegaria el mecanisme perquè el ministre canari (que encara no haurà entès res sobre les coses que l’obliguen a fer) amplie l’àmbit de la iniciativa repressora i talle el senyal televisiu. Val, però això ens permetria uns dies d’insubordinació i el règim tornaria a quedar en evidència davant el món. Ja em sé la resposta: l’entitat cultural no farà tal cosa, perquè és el govern de Catalunya (i no el de Rajoy) qui no facilita el senyal de TV3 a través dels repetidors que gestiona ACPV. El podríem piratejar, però això és un altre debat. Arribats a aquest punt, tampoc no entenc que les relacions entre els subvencionadors de dalt i els subvencionats de baix continuen com si res no hagués passat. Quan no per Peret, quan no per Marieta, les conseqüències les paguem tota la ciutadania. Algun dia caldrà comptar-ho tot sobre els conflictes d’interessos, no només electorals, que van impedir fa anys l’intercanvi dels senyals televisius de dalt i de baix a través de la nostra xarxa pública. Ara, però, hi ha la possibilitat d’oferir al règim un tast de la seua pròpia porga.

Fabra –i el canari ministerial- han aplicat això que es diu la legislació vigent per a privar-nos de Catalunya Ràdio. I bé, si hi ha 300 ràdios emetent il·legalment, algú (particulars, associacions, institucions o instàncies amb capacitat) hauria de: Primer, reclamar en temps i forma que s’apliqués la mateixa legislació per a oxigenar l’espai radioelèctric i televisiu. Si el govern de Fabra no respon, se’l demanda per prevaricació. Segona mesura: el Tribunal Suprem va anular el repartiment de freqüències de TDT tan arbitràriament dissenyat pel inefable Esteban González Pons. El govern de la Generalitat continua ignorant la resolució judicial. A què esperen per a demanar on corresponga l’execució de la sentència? Tercera qüestió: gairebé totes les TDT infringeixen des del primer dia la legislació per la qual van ser beneficiades amb la llicència. És la Generalitat qui ha d’observar i fer complir la llei. Si no ho fa, algú prevarica i caldria engegar mecanismes judicials orientats a la inhabilitació. Hi ha més operacions possibles i factibles per a complicar-li la vida al règim. S’admeten idees. Allò que no es pot admetre de cap manera és refiar la solució de tot plegat al que puga passar a les urnes. Això és tant com dir Deu proveirà u oferir l’altra galta. Jo vote per tornar-les totes allà on els hi provoque més dolor.