En la qüestió relativa a la redistribució dels ingressos per al via fiscal, és a dir, els impostos directes i una part dels indirectes, el País Valencià, com les Illes i Catalunya –Madrid menja a banda per factors com ara la capitalitat d’Espanya- són dels que paguen la festa. I l’assignació –en el nostre cas cotització- en concepte de solidaritat territorial és una altra coartada per a l’espoli fiscal. Una constant que patim, si fa no fa, des del 1707. Per si no n’hi havia prou, hi ha la lletra de l’himne (“Per a ofrenar glòries a Espanya…”) i el reforçament habitual d’estereotips a propòsit de la riquesa i el dinamisme industrial del País Valencià, així com la pobresa atàvica d’altres territoris que s’assemblarien a Las Hurdes que va descriure Camilo José Cela. Tot mentida, a poc que s’observen els indicadors econòmics i socials dels darrers lustres. I abans que els representants de l’Espanya de les autonomies s’asseguin, suposadament per a debatre un nou sistema de repartiment, les comunitats espanyoles ja adverteixen la disconformitat amb variables com la població. Faltaria més. Allà ningú té intenció de renunciar a res, ni en prestacions, ni en assignació pressupostària. El PP –ja veurem com respira el PSOE quan arribarà el moment de la veritat- hi juga amb el finançament com en l’espoli hidrològic: regala les oïdes de tothom i hi manté la indefinició fins a l’últim moment. Després actua a favor d’Espanya i dels seus. Sempre. A mode d’exemples, els darrers assalts a l’Ebre i al Xúquer.
Fet i fet, el govern d’Alberto Fabra ja pot esperar assegut qualsevol canvi que alleuge la situació de bancarrota, a la qual tant han contribuït els governs de la dreta indígena. Després de tants anys d’explotació de la mina –amb Gürtel i comissionistes per tot arreu- aquest és el pagament d’Espanya: “habrá tiempo, etc.” Mala època, fins i tot, per a ser botifler. Mentrestant, els rapsodes del federalisme confien a fer taula rassa a través d’una hipotètica reforma constitucional, de manera que territoris com el País Basc i Navarra, mitjançant reforma constitucional, renuncien a les prerrogatives actuals i s’incorporen a un règim general en els intercanvis, comptant-hi amb la generositat dels agraciats perquè deixen d’explotar la mamella. També poden esperar asseguts. I per si faltava alguna cosa, Catalunya ha engegat un camí sense retorn i està a punt de tocar el dos. A falta d’alguna oferta del govern central –per a intentar satisfer negociants i comissionistes de la tercera via-, que, molt probablement, arriba tard. La societat catalana, majoritàriament, ja fa temps que va quatre marxes per davant dels partits polítics.
Conclusió: algú ha de pagar la festa. L’Espanya del cereal acostuma a mirar cap a algunes perifèries perquè s’hi facen càrrec de les factures. Endevinen. Arribats a aquest punt, fóra bo que els partits i coalicions que aspiren a rellevar l’administració patibulària d’Alberto Fabra, concreten com s’ho faran per no acabar generant la mateixa frustració que el senyor François Hollande ha provocat a França. Perquè quan Rajoy diu que “habrá tiempo” per a debatre sobre el finançament del País Valencià, està dient: el que vinga darrere, que arree! Si guanyen els meus –deu mastegar- acataran ordres. I si guanyen els altres, ni un gallet. Mentrestant, la cua de reclamacions va fent-se llarga: ensenyament, sanitat, dependents, mitjans de comunicació i serveis públics…
Espanya ja fa temps que és un mal negoci, però resulta més còmode esquivar la qüestió… i esperar a veure qui ens fot la pròxima clatellada.
