I després, sí. Després de l’estiu arrencarà la llarga campanya electoral de la primavera del 2015. Tampoc està la cosa per disparar coets, sobretot després d’assistir-hi a l’espectacle que ens ha ofert el govern de coalició de la Junta de Andalucía a propòsit de la Corrala Utopía. La dreta s’hi frega les mans de veure la feblesa d’un pacte de govern on sembla que el dia a dia consisteix a fer de la necessitat, virtut. L’aldarull andalús, inevitablement, ha disparat les alarmes sobre el que podria ocórrer al País Valencià en circumstàncies similars. Les alarmes entre els segments més damnificats de la ciutadania després de vora vint anys de desfeta del PP, i els somnis més inconscients per part de la vella guàrdia dels partits, impermeable o refractària a les coalicions governamentals. Haurien de fer una ullada a les democràcies vigents arreu del planeta, i se n’adonarien que els governs de coalició són allò més usual, mentre que els monocromàtics i amb majories absolutes són tan estranys i extraordinaris com perjudicials a mig i llarg termini. Sense descartar el risc de fallida, caldria advertir-los, a més, que la paciència de la ciutadania potser també tinga límits i si un hipotètic desacord acaba en forma de regal a la dreta, a veure on s’amaguen. A les executives i consells d’administració de les empreses partidàries n’hi ha de tot. Hi ha dels que somien a governar en solitari amb el suport d’altres –a mode de crossa-, fins els que entenen l’accés a les institucions com el repartiment més o menys proporcional d’un botí de guerra. Errors en qualsevol dels casos, i no només de percepció. Encara hi ha temps, supose, perquè tothom vaja ajustant la pròpia mentalitat a la realitat. Que és més plural del que sembla i molt distinta de la que algunes velles glòries van viure en altres èpoques del passat. Quan més aviat s’hi posen les piles, millor.
D’ací a molt poques setmanes hi haurà eleccions al Parlament Europeu. Els pronòstics apunten cap a una abstenció tan nombrosa com indesitjable, d’altra banda bastant normal en aquesta classe de comicis. Si de cas, podem esperar una saludable fragmentació derivada del creixement de les opcions fins ara menystingudes en benefici dels grans blocs. Els mateixos que ara veuen amenaçada l’hegemonia, segurament perquè tampoc no eren tan diferents a pesar del segell ideològic que lluïen. Europa ja no és el que era, per bé que com a cementeri d’elefants continua oferint unes condicions de vida sensacionals per als afortunats amb escó. Dit això, fóra convenient evitar l’extrapolació dels resultats cap a escenaris electorals propers. Per descomptat que tothom en prendrà nota del que haurà passat en el conjunt d’Europa, però també a cada circumscripció i a cada col·legi electoral. Més enllà, però, de confirmar tendències que ja despuntaven des de fa temps, poca cosa més podem esperar dels partits damnificats que canvien alguna peça de la maquinària sobre la marxa. De grans rectificacions, que ningú no n’espere. Fixeu-vos, si més no, en la rendició incondicional de François Hollande davant la delinqüència financera, tot just després de perdre les municipals. En lloc de redreçar el timó cap a l’esquerra, acaba rifant el poc crèdit que li quedava i preparant el retorn de la dreta. Més dura i més xenòfoba que durant el mandat de Sarkozy, que ja és dir. Aquesta classe de socialdemòcrates, per utilitzar una marca genèrica, no poden evitar la fascinació malaltissa per l’adversari. Un altre senyal sobre les escasses esperances que desperta la socialdemocràcia amb la data de caducitat ben a la vista.
