Alberto Fabra descobreix el Plan Sur, per Manuel S. Jardí

Després de la riuada del 1957 que va ofegar una València encara sotmesa a les penúries de la postguerra, el govern de Franco va imposar com a solució per a evitar futures avingudes d’aigua el desviament del llit del Túria. Una obra faraònica que alteraria les interrelacions –i vies de comunicació tradicionals- entre els pobles de l’Horta, alhora que, inevitablement, condicionaria per sempre més el desenvolupament urbanístic de la ciutat de València. El nou llit del Túria va esdevenir premonitori en la història de les demores i els sobrecostos, però més enllà de contribuir a l’enriquiment d’algunes empreses i noms propis del règim, la gegantesca canalització entre l’assut de Manises i les rodalies de la Punta no anava totalment amb càrrec als pressupostos generals de l’estat, com hauria estat lògic i previsible. Els valencians de la demarcació provincial van haver de rascar-se la butxaca amb caràcter extraordinari durant anys i panys, com a contribució al nou llit del Túria. Cada carta, targeta postal o paquet que es franquejava, havia de portar obligatòriament un segell suplementari: el del Plan Sur. 0,25 cèntims de pesseta, que només van deixar de pagar-se a les acaballes dels 70 dalt o baix. És a dir, els impostos dels valencians servien per a finançar la despesa de l’estat, si fa no fa com la resta dels contribuents, però la resta dels contribuents de l’estat no participaven –o ho feien en menor proporció- de les inversions i despeses que s’havien de fer en aquesta demarcació. I això que aleshores no hi havia autonomies ni cap broma semblant, cosa que hauria de fer reflexionar els partidaris de la recentralització pura i dura, disfressada de federalisme utòpic o de regionalisme carcamal. D’aquesta tela, ja tenim alguns vestits. Un, el Plan Sur. Un altre, la delegació de TVE a València.

El president del PP en la Generalitat, Alberto Fabra, acaba de descobrir un impost suplementari, com aquell cèlebre segell del Plan Sur, per a poder lluir les vergonyes després del tancament ‘a la grega’ de RTVV i la sèrie posterior de despropòsits, sobre els quals no s’hi veu final. La penúltima ocurrència d’aquest règim autocràtic consisteix a pagar el que calga amb diners d’alguna altra partida –qui farà el sacrifici encara està per veure-, perquè TVE habilite un parell d’hores al dia de ‘graella regional’, mitjançant una desconnexió de la programació general, amb l’objectiu que Fabra, o qui definitivament presente el PP com a candidat a la derrota, obtinga quarta i mitja de visibilitat després d’enfosquir Canal 9. Circumstància que posa de relleu el fracàs de les TDT-party en el mercat –captiu i fora de la llei- de l’audiovisual indígena. És evident que TVE –que en aquest capítol és com dir Cristóbal Montoro- no té per costum assumir despeses extraordinàries de producció per a cobrir les ‘necessitats’ dels governadors civils, ni dels virreis de les perifèries.

Des de la part laboral de RTVV ja s’ha advertit sobre la il·legalitat de l’intent, perquè Fabra incompliria la seua pròpia llei: la que posava fi al servei públic de radiotelevisió al País Valencià. M’estalvie abundar sobre l’escàs èxit que, a aquestes alçades de la desfeta, assolirà el president del PP en la Generalitat amb les dues horetes de No-Do. Dit això, es presenta una bona ocasió per a esbrinar si els costos de mantenir les instal·lacions de RTVE al País Valencià van per compte exclusiu de l’ens públic (pressupostos generals de l’estat), o des de l’esquifida tresoreria autonòmica continuem pagant algun suplement de la festa iniciada en els anys 80, quan el govern de Madrid, també a contracor, va accedir a instal·lar en aquesta demarcació el material i personal tècnic per a la difusió de l’antic canal Hispavisión. Va sent hora d’aclarir comptes, perquè a més d’ofrenar glòries a Espanya, mai no hem deixat de pagar, ni que siga en forma d’intendència, alguna mena de Plan Sur.