Enfitades i descrèdits, per Manuel S. Jardí

15 juny 2014 01:00h
El Rei Joan Carles i el Príncep Felip, durant l'acte central del Dia de les Forces Armades.

Una enfitada. És el que més s’assembla als excessos de tota classe que s’han precipitat d’ençà l’abdicació. La cerimònia de la coronació de Felip VI -coincident amb l’aniversari de la crema de Xàtiva per Felip V- afegeix més combustible al deler programat des del comandament d’un sistema corcat que fa mans i mànegues per a sobreviure al propi descrèdit. El canvi de cromos reials, si més no en aparença, els ha vingut molt bé als 'carcamals' de la democràcia per a accelerar la fugida cap endavant. Convé mirar-s’ho amb una certa distància per a contemplar la magnitud del ridícul. Allò inadmissible, però, és acceptar o resignar-se al catàleg d’arguments de traca que s’exhibeixen -amb la tropa diguem-ne periodística en formació d’atac- per a apuntalar el Borbó i desestimar qualsevol consulta a la ciutadania sobre el model d’estat. En realitat, qualsevol consulta sobre qualsevol cosa que amenace l’accés als recursos, el repartiment de càrrecs, la distribució de dividends, la transmissió patrimonial de les estructures de l’estat, la transferència de rendes, els beneficis associats, l’espoli territorial i, en general, l’herència d’aquell entramat d’interessos resultant de l’anomenada transició democràtica. Una castanya que els historiadors més rigorosos han  dessacralitzat, malgrat el pes del pensament oficial, les estructures corporatives i la gent d’ordre.
 
Entre tot el rosari de víctimes del reial despropòsit, n’hi ha dos a remarcar. La informació i la indústria dels sondeigs d’opinió. La deserció massiva dels mitjans de comunicació convencionals i la subordinació a la causa monàrquica –com a aparell simbòlic de tota la resta d’interessos en risc-, ha accentuat, més enllà del ridícul, la distància entre el discurs oficial (reproduït fins a l’insult de la intel·ligència col·lectiva) i les xarxes virals que l’han impugnat per golejada. S’enfonsa, encara més, la credibilitat i la solvència de l’entramat mediàtic convencional amb les seues llustroses figures, en favor d’aquells mitjans –majoritàriament digitals- que practiquen un periodisme d’utilitat pública.
 
De la poca consistència de les enquestes d’opinió, sobretot després de l’escrutini de les eleccions al Parlament Europeu, n’hi havia pocs dubtes. Però, com ja passa en altres gremis, predomina la tendència a seguir excavant quan s’ha tocat fons. De sobte proliferen sondeigs d’urgència –i d’emergència- a propòsit de l’acceptació de la monarquia i  l’ajornament de qualsevol consulta sobre una possible república. Cap menció a altres formes d’organització de l’estat. Els agafa pànic, només de pensar-ho. Sobre la inexistència de sèries estadístiques a propòsit de  monarquia o república –mai no s’ha preguntat-, s’ha beneït la reial successió, s’ha consagrat el bon comportament present i futur del nou monarca i s’ha criminalitzat –per inoportú- qualsevol debat públic i institucional sobre repúbliques i altres derivades. I tota aquesta ficció s’hi manté amb mostres cuinades a l’entorn d’un miler de telefonades, tot i esperant que el CIS es digne a exercir la funció encomanada, en lloc de la que li encomana el govern.
 
Fa unes poques setmanes, Alberto Fabra es regalava una enquesta -pagada amb diners del contribuent, com és costum-, en què preguntava, entre d’altres qüestions programades per a enganyar-se a si mateix, si la ciutadania era partidària de reobrir RTVV a costa d’augmentar impostos. Amb idèntica intenció hauria pogut plantejar la supressió del càrrec que ocupa la seua nóvia en la Generalitat, atenent als costos i la despesa domèstica que comporta. O si cal pagar la festa dels premis Jaume I, considerant les retallades que el PP ha aplicat a la recerca científica. És per això que no ens preguntaran en les pròximes telefonades si preferim destinar els diners de la monarquia a beques i investigació. O si vostè és partidari d’habilitar residències per a desnonats per la banca en el complex de La Zarzuela. O si coneixem estats moderns amb presidència republicana. Ens il·lustrarà l’enquestador sobre aquelles repúbliques on no hi ha presidència i el primer ministre fa de comercial? Qui no vullga saber, que no pregunte, però després no s’estranyen del divorci entre les dades del bunyol i la realitat de la parròquia.


 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next