Ben mirat, a aquestes alçades de l’espoli, fa la sensació que a força de parar l’altra galta fins a convertir el joc masoquista en tradició, ens estan palpant la cara des de fa segles i de l’antic perfil a penes resta una ganyota. Per al PP que fa com que lidera Alberto Fabra, tot plegat és molt més que foc amic. És la constatació que el PP indígena no pinta res allà on es couen les castanyes i que una vegada s’ha extret tot el suc possible a la finca, en recursos i en vots, se li gira l’esquena fins al punt d’abandonar els majordoms i capatassos que de manera tan fidel i entusiasta han ofrenat i transferit a plena dedicació. Marca España.
Caldria un combinat impensable de miracles a càrrec de tot el santoral de Cotino perquè el PP ixca viu de l’embolic. Ni amb el previsible canvi de cromos de Fabra per Català, la Bonig o qualsevol altra gavina recuperada de l’armari de la Verge de Covadonga, esborraran l’herència acumulada al llarg de vint anys d’absolutisme depredador.
La ruïna a què han abocat el País Valencià és indestriable de les pràctiques de saqueig emparades, quan no participades directament, pels successius governs de les institucions que ocupa el PP, incloent-hi la promiscuïtat de les rodalies clientelars i les xarxes d’afinitats, tal com exhibeixen els sumaris judicials que ens delecten d’un temps ençà. En arribar les vaques flaques, per utilitzar una metàfora en lloc del codi penal, els líders i cabdills de la comunitat més capdavantera del planeta i de l’univers sencer han demostrat amb escreix la inutilitat per a gestionar la misèria. I en veure’s amb el cul a l’aire, perquè l’amo els ha abandonat com un gos i la colònia ja no hi compta amb el favor imperial, pretenen actuar com si no passara res i déu proveirà.
La submissió de Fabra ja es confon amb la síndrome d’Estocolm, però la covardia que exhibeix encara és més notòria. No tant pel pànic que li impedeix plantar cara per posar fi a l’espoli, sinó perquè encara li fa més por convocar eleccions anticipades. D’altra banda, la dreta tampoc no té alternativa fiscal ni econòmica, i el seu model naufraga entre la desigualtat i l’electoralisme barat que dinamitarà del tot els serveis públics. Açò no s’aguanta i ho saben. Fins i tot els seus aliats ideològics, a més de proveïdors de discursos i càterings -dic de les patronals- , han posat el crit al cel. Qualsevol dia s’afegiran al manifest Espanya ens enganya!
La penúltima del (des)govern Fabra ha consistit a dir, com qui no vol, que llancen la tovallola i deixen via lliure a Rajoy per a suspendre l’autonomia. Tot i que no ho expliquen, significa molt més que una intervenció dels comptes de la Generalitat, que ja fa molts mesos que s’hi executa de facto, com bé saben els interventors i funcionaris. Tot plegat pot derivar en una tragicomèdia que s’allargue fins a les eleccions autonòmiques, o bé apunte cap a la consumació d’un colp d’estat recentralitzador que pose fi al model fracassat autonòmic. En aquest guió, el País Valencià caurà per insolvència, Catalunya per rebel… i així successivament. Hi ha variables que mereixen atenció a banda, com ara la reacció de la ciutadania empobrida o enfurismada fins a extrems insuportables, o el pito que arribat el cas tocarien els actors polítics. Allò ben cert és que en aquest escenari de governadors civils i jefes del movimiento, la dreta oficial i altres vestigis d’un sistema corromput i caducat s’estalviarien perdre les eleccions.
