No cal escarbar massa per a concloure que el règim agonitzant al qual assistim té més de dictadura que no de democràcia, per bé que puguem qualificar-la amablement com a formal. Quan manava Franco ningú no havia d’agafar-se-la amb paper de fumar per a dir que allò era una dictadura, per molt que la irrefrenable tendència a adjectivar-ho tot adornés aquell període de terror i repressió com una democràcia orgànica. Tan orgànica, que quan l’organisme del dictador ja no cagava dur i va fer fallida, s’acabà la democràcia orgànica i fou inaugurada la transició. També adjectivada com a democràtica, fins que el pas del temps i la realitat s’han encarregat de mostrar la data de caducitat amagada sota múltiples pactes de tafurs. Vistos amb perspectiva, aquells governs autocràtics del passat, amb militars uniformats, pitrera atapeïda de medalles, cavalleria, molt de crit, despatxos de caserna i pirotècnia abundant, tenien un punt de espectacularitat que garantia unes ratlles per a la posteritat a càrrec dels historiadors que posaven, negre sobre blanc, els episodis més destacats i la relació de víctimes. En el cas que ens ocupa, les víctimes són incomptables, perquè no cauen darrere d’una trinxera o amb els maquis, sinó que moren de fam, desnonats, dependents, amb precarietat i sense esperances. A més a més, les autocràcies vigents operen per delegació. El bandolerisme financer tria els administradors de la misèria i ací ens han encomanat un registrador de la propietat. Com explicaran els historiadors una dictadura gris, administrada per un trist i malcarat registrador de la propietat? Haurien d’anar posant-se a la feina, perquè en la banda sonora del règim sonen campanades a mort. La tupinada que anuncia el partit de Mariano Rajoy per a dinamitar la proporcionalitat i l’elecció democràtica d’alcaldes en les pròximes eleccions municipals és un senyal que el govern, com li passava a Franco, ja no caga dur. De fet, cada dia que passa es troba més prop de la fallida multiorgànica. Aquesta mateixa setmana li s’han fos un parell de ploms, en prohibir la presentació, a la seu holandesa de l’Instituto Cervantes, de la novel•la Victus, d’Albert Sánchez Piñol. A Amsterdam encara no s’ho creuen. Europa no tardarà a acollir per unanimitat la Catalunya independent, lliure de la marca España: sinònim d’inquisició fiscal, educativa i de tota mena.
Des de qualsevol perspectiva democràtica no hi ha cap raó que explique la tupinada electoral. El manual que el PP ha improvisat perquè la tropa predique, fa aigua per tot arreu. No s’hi sosté, començant per la manca de credibilitat dels predicadors. En cap lloc ni enquesta consta que el canvi de sistema d’elecció d’alcaldes siga un desig de la ciutadania. El Centre d’Investigacions Sociològiques mai ho ha inclòs als qüestionaris. Tampoc es coneixen ni mitja dotzena de casos, entre els més de vuit mil ajuntaments espanyols, on s’haja patit una crisi de representativitat, ni de governabilitat que resoldria la reforma de Rajoy i el seu partit patibulari. En canvi, el transfuguisme continua practicant-se sense que els caiga la cara de vergonya. I si Rita Barberà ha de ser l’encarregada de convèncer el personal de la bondat de la tupinada, ja em diran. El pacte del pollastre ens l’han ressuscitat, com un cadàver mal enterrat, amb la pudentor acumulada de 23 anys.
Més enllà de l’agitació que ha provocat entre les formacions polítiques afectades, s’especula si el PP serà capaç de tramitar en solitari una resolució tan autocràtica, que abunda en l’enfonsament del règim. Cap enquesta, per molt amable i agraïda que resulte a qui la pague, pot dibuixar amb fiabilitat suficient l’horitzó resultant de la tupinada -fins i tot amb una extravagant doble volta- amb la confiança i les desviacions que s’hi garantien uns anys arrere. La resistència dels vells instal•lats a assumir les noves incerteses, transformacions, realitats i amenaces a l’arquitectura institucional vigent i corrompuda, esdevenen exercicis de patetisme. La tupinada electoral n’és una mostra.
Ras i curt, considerant que la dictadura del registrador de la propietat continue, manu militari, amb el despropòsit, seria desitjable que la resta dels partits i coalicions ‘damnificats’ s’animaren a desvetllar com desmuntaran l’artifici en arribar al govern… suposant que el registrador, presumiblement orfe de suports i de complicitats per múltiples causes que aniran emergint, caduque en 2015 juntament amb la legislatura més dolorosa per a la ciutadania des de la mort de Franco. Caldrà derogar la llei i repetir novament les eleccions municipals? Hi haurà un festival apoteòsic amb milers de mocions de censura per ajustar la representació municipal a la pluralitat i proporcionalitat dels vots emesos? Quan farà pública la pròxima nota l’equip mèdic habitual?
