El resultat del referèndum d’Escòcia torna a posar de relleu la dificultat per combatre alguns grans obstacles que es presenten davant qualsevol intent de transformació social d’envergadura. Allà i ací. Entre totes les variables en joc, n’hi ha dos com a mínim que amenacen l’èxit del projecte. Dos punts febles ben utilitzats per l’adversari, fins a l’extrem d’assegurar-li la victòria. Perquè el plebiscit escocès, com l’enganyifa de l’OTAN que ens van fer empassar el 1986, per no ampliar el ventall a les campanyes electorals i als catàlegs de venda dels governs que s’han alternat en la finca, han parat especial atenció a assegurar l’eficàcia en la propagació de la mentida i el control de la voluntat de la gent gran, sobretot la que compta amb més de 50 anys.

De la mentida com a qüestió d’estat no se’n lliuren ni les millors famílies. Tampoc la mitificada BBC, que ha sacrificat la neutralitat i la ponderació a l’opció unionista. El paisatge ibèric encara és més desolador. Hi ha dies que el sistema mediàtic sembla entestat en un viatge de retorn, quasi unànime, a la retòrica franquista. Amb el procés d’emancipació de Catalunya, és evident. Però la parròquia espanyola que només haja accedit a l’actualitat escocesa a través de les capçaleres i pantalles habituals, continuarà a hores d’ara sense saber per què es va engegar un procés d’independència. A hores d’ara les terres altes han perdut una batalla, però la causa sobiranista està ben lluny de perdre posicions en l’agenda política. Més aviat podríem assegurar que l’efecte contagi provocarà més d’un maldecap a l’Europa dels mercats i les seues democràcies fòssils. I sobre el procés català, com passava a la dictadura de Franco, a falta de la Pirenaica i de Ràdio París, ja paga la pena acudir a la premsa d’altres països i continents. Com en altres objectius estratègics, també ací es fa palesa la subordinació dels mitjans a la propietat i els interessos que defensa. La desinformació i el desequilibri s’imposen com a raó d’estat. I en cas de votar, o d’evitar votar, esdevé un factor tan fonamental com un as a la màniga d’un tafur.

El segon obstacle té una consideració generacional. Les cohorts en retirada, per definició, no comparteixen d’entrada el mateix horitzó ni embranzida que les més joves. Això ho saben els governs, ara mateix majordoms dels poders financers. En un territori desinformat, el discurs de la por assoleix fàcilment l’hegemonia entre determinats segments d’edat. A Escòcia, per posar un exemple, el darrer míting d’un Cameron patètic, va consistir a advertir que en cas d’independència, ja no hi hauria passaports britànics, però, a més, preguntava -no precisament als joves- qui pagaria les pensions… el mes que ve! Si haguera guanyat el «sí», les pensions d’octubre les hauria pagat la tresoreria del Regne Unit. I les de novembre. Si més no, fins el 2016, en acabar el període de transició pactat entre Londres i Edimburg. I sobre el passaport, entre el format britànic i un disseny amb coberta a base de teles i quadres tradicionals, no hi ha color. El discurs de la por, com ha demostrat l’escrutini, va triomfar entre els majors de 50 anys. I el referèndum l’han guanyat els unionistes. Millor dit, els poders financers, les grans fortunes i tots aquells comptes d’explotació, balanços i beneficis associats a l’immobilisme. Fins i tot les cases d’apostes, que van apostar al «no», van pagar els guanys abans de l’escrutini.

Ras i curt, davant qualsevol repte transformador, hi ha dos baluards en mans de l’enemic. Combatre la desinformació i arribar a les generacions de gent gran reclama desplegar estratègies i mitjans per a presentar batalla. I com s’ha comprovat al llarg d’una història de derrotes, no són qüestions a resoldre en quatre dies de campanya.

Comparteix

Icona de pantalla completa