La desconnexió valenciana

L’article periodístic, per definició, és un producte efímer. Vol dir-se que té un període de caducitat molt curt. Ara mateix, tan curt i tan caduc com la mateixa premsa de cos present que trobem als quioscos. La tecnologia ha canviat –està canviant- els hàbits de consum de la ciutadania, no només en allò que fa referència a l’entreteniment, sinó també a la informació. Accedim a l’actualitat per múltiples vies, quan no fa massa anys els itineraris exclusius eren diaris, ràdio i, posteriorment, la televisió. Tot això passava en l’anomenada societat industrial, la societat moderna hereva de la Il·lustració. Un ecosistema sovint aliè, estrany, o ambdues coses alhora, a la societat valenciana per moltes i diverses causes sobre les que ens podríem allargar, potser en altra ocasió. L’univers digital ha canviat els modes i les maneres d’accedir a l’actualitat i a l’anàlisi d’allò que passa al nostre entorn i més enllà. Les mateixes capçaleres que s’exhibeixen als quioscos com un monument a l’antigor, i de vegades a la coentor, no tenen més remei que actualitzar-ne els continguts en temps real, perquè és una exigència del consumidor i un dret de la ciutadania. La gratuïtat total o parcial de tot allò que desfila per les pantalles, siguen de televisió, d’ordinadors, tabletes o telèfons mòbils, és una altra qüestió. Important, perquè compromet la viabilitat del negoci i la supervivència dels propis mitjans, però no canvia la tendència encetada per unes generacions que no s’aboquen al periòdic com abans, ni escolten els butlletins radiofònics necessàriament en hores punta, i a més a més en lloc de veure el telediari o determinat programa en directe, potser prefereixen baixar-se’l i dedicar-hi temps en un altre moment. Els temps estan canviant, tot i que Dylan ho canta millor.

En aquest context de multimèdia i de volatilitat, de perversions i d’infidelitats als mitjans tradicionals (que van deixar de ser tradicionals en les llotges del capital i en bona part se’ls va quedar la banca), l’article periodístic esdevé més efímer que mai. Si fa no fa, adopta el mateix paper d’una falla. Un monument carregat d’art, d’imaginació, de gràcia i de seducció, condemnat finalment a les flames. La diferència, a favor de la falla, és que l’aventura dura tot l’any. I en el cas de l’article, ni que siga per comanda, no pot servir-se a tan llarg termini. A més a més, la falla s’exhibeix tres o quatre dies, i l’article va al contenidor de paper i cartró a la primera de canvi, amb la dosi de successos, política i tribunals –valga la redundància-, anuncis de puticlubs i d’ofertes del Corte Inglés. Vol dir-se que és un producte condemnat des del mateix moment de la concepció? Depèn. Una gran majoria d’aquestes peces que complementen la informació d’actualitat, únicament tenen el valor de l’oportunitat lligada a al moment . Però n’hi ha una altra categoria d’articles que mereixen l’accés al panteó de la literatura. Un llimb reservat a espècies en extinció, que encara gaudeixen amb la prosa ben dosificada, suggeridora i capaç d’activar les neurones de la reflexió. Quan dic lectors amenaçats d’extinció, pense en les generacions que encara tributem culte al senyor Gütemberg. Les noves fornades encaren l’oci i les necessitats informatives cap a altres suports tecnològics. En canvi, a aquesta banda d’eixa frontera hi sobreviuen les minories selectes amb llicència per a gaudir d’aquells relats que, a més d’activar la connexió entre els esdeveniments i el propi lector com a subjecte del present i de la història, proporcionen el plaer de la prosa ben escrita. Si en lloc de les minories habituals parlarem de demografies més grans, ja fa temps que hauríem fet alguna classe de revolució.

A diferència de la poesia –un arma, diuen, carregada de futur-, l’article periodístic, l’assaig més o menys breu a propòsit dels fets que ens condicionen, contribueix a mantenir la consciència i el cervell actius. La peça serà efímera per naturalesa o per definició, però reunida amb d’altres d’idèntica categoria, en forma de llibre, podrà aspirar al reconeixement dels lectors que no s’abocaren aquell dia al diari, i fins i tot a la perpetuïtat polsosa de les prestatgeries. Ací queden, a mode d’exemple, les recopilacions de Gaziel, de Julio Camba o, més contemporànies, de Manuel Vázquez Montalbán. I en aquesta categoria jo afegiria els articles que reuneix Toni Mollà en “La desconnexió valenciana” (PUV, 2014), un seguit de reflexions compreses en un període històric recent que s’allarga més enllà de la devastació sota els governs del PP. “Una desconnexió valenciana, l’objectiu de la qual és fer del País Valencià una terra de ningú –un no mans’s land- desproveïda de connexions exteriors i amb múltiples escissions interiors. Una província, en definitiva. Espanyola, per descomptat. Derrotada i sotmesa com l’exèrcit republicà, segons el ban franquista de l’1 d’abril de 1939. Genuflexa, d’acord amb la terminologia fusteriana”.

La relectura d’aquesta selecció d’articles ben lligats, potser també els permetrà compartir el diagnòstic. La primera condició per a enfocar el tractament. Vostès mateixos.