Res a celebrar

La fi del franquisme també va construir un dels ponts per excel·lència del calendari laboral –quina broma!-, situat estratègicament en les setmanes prèvies a Nadal. El trajecte entre el 6 i el 8 de desembre conforma tres dies, o més, que representen el tret de sortida en la carrera més irracional cap als paranys consumistes. Aquest carnaval simbòlic combina els abusos horaris i salarials que pateixen bona part dels col·lectius que encara troben feina en el sector del comerç; els dogmes més increïbles de la multinacional catòlica; els intents de pervivència d’un model familiar patriarcal, profundament arrelat a la societat premoderna, però especialment útil als objectius del capitalisme funeral; i, entre altres dimensions sobre les quals no m’allargaré, la representació teatral de la Puríssima Constitució a càrrec d’un elenc on només es troba a faltar la tuna de Salamanca. A l’Espanya del cereal, i fins i tot en algunes rodalies, és costum que pel novembre escenifiquen Don Juan Tenorio, i en arribar aquest pont, la vigència i exaltació de la Carta Magna: la cirera d’aquell pastís conegut com la transició democràtica. Més aviat una transacció finançada amb marcs alemanys i tutelada pel Departament d’Estat. A diferència del Tenorio, bona part d’aquests contractes d’obra per prolongar la representació –que ja dura 38 anys- tenien categoria d’indefinits, i una remuneració que ja els agradaria a les caixeres i dependents que s’enfronten a jornades extenuants.

L’invent s’ha esgotat. Les escletxes i els successius recosits del sistema ja no donen per més. Les portes obertes del Congrés dels Diputats, de les Corts Valencianes i de la resta de parlaments, a veure quin més desacreditat, només oxigenaran les dependències i poca cosa més. Les naturals resistències al canvi per part dels beneficiaris i hereus de la transacció democràtica són, si fa no fa, semblants a les d’aquell búnker immobilista que obstaculitzava el relleu fa vora 40 anys, amb un motiu inapel·lable: havien guanyat la guerra. I si malgrat aquella evidència van haver de cedir a contracor, vol dir-se que la retòrica decadent i obsoleta que esgrimeixen ara els venedors de fum està condemnada. Com a mínim, fins que li troben una eixida, si és possible de l’escola Lampedusa: canviar el que calga, perquè res no canvie. Passa que, d’una banda, se’ls endevina la intenció des de ben lluny. La segona és que més enllà dels interessats a conservar privilegis en el repartiment del pastís, l’entusiasme per Espanya, per qualsevol Espanya, és dispers, poc consistent i patrimonialitzat per gent poc recomanable i amb escassa credibilitat. De manera que repetir la transacció del 78 és un impossible. L’espectacle que se’n deriva, sense cap dubte, resulta bastant més estimulant que l’acostumat sainet dels carcamals.

Sobre la festa del 8 de desembre… hi ha la vergonyosa claudicació –una més- d’una esquerra devaluada, incapaç de fer respectar això de la “aconfessionalitat de l’estat” que hi ha al començament de la sagrada constitució que venera. La complicitat d’uns sindicats aliens a la càrrega simbòlica i enverinada del festiu instal·lat en el calendari laboral, també ha contribuït a la submissió. Caríssima, per cert. La laïcitat continua sent una de les assignatures pendents de l’estat i la prova més evident que ací no es va celebrar la Revolució Francesa ni res paregut. I no serà per la dificultat a desmuntar els dogmes d’aquesta multinacional, tan extractiva i espoliadora. El 8 de desembre, sense anar més lluny. La Inmaculada Concepción! Si vostè s’ho creu, té un problema. I si fa servir el relat com a mètode d’evasió, prove amb un porro tradicional adobat amb música de Pink Floyd. De res.