Toni Mollà: Quina diferencia té vosté amb Eliseu Climent?
Joan Fuster: has dit ideología? Eliseu Climent no té ideología. Té uns negocis.
Converses inacabades. (1992) T. Mollà (Tàndem edicions)
No m’ho podia creure. Serien els efectes del còctel farmacèutic contra el constipat? Perquè, d’eleccions a Catalunya, encara no s’havien convocat i Eliseu Climent, el cap del hòlding multifundacions, no constava que s’hi presentés: en llista única o a triar. Tampoc havien hagut canvis en la composició de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). És a dir, continuen els mateixos integrants nomenats des del tercer tripartit (CDC, UDC i PP). Aleshores, amb quina autoritat proclama que “…la meua intenció, la meua confiança és que TV3 torne (al País Valencià) en 2016”? Aquesta i altres fal·làcies mereixen algun aclariment per al lector confús o seduït pel personatge. Hora de desmuntar-les. Anem a pams.
La recepció de TV3 ja no depèn d’Eliseu Climent
Tot i la sentència del Tribunal Suprem que posa límits a la Generalitat Valenciana en el sentit que no té competències per a tallar el senyal de TV3 i deixa sense efecte les sancions, Climent no reobre el tràfic audiovisual a través dels repetidors que administra, perquè diu que el govern d’Espanya el té amenaçat amb una nova multa. Per tant, ja pot embolicar els repetidors i retornar-los a qui els va pagar. Segons tinc llegit, ho va fer Joan Granados quan era director general de l’aleshores Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, actualment CCMA. Supose que quan aquest senyor ho va afirmar així, és perquè més enllà de la seua paraula tindrà suport documental –la comptabilitat de la casa, vaja- per a demostrar-ho, si és el cas. I per què pot embolicar els repetidors? Perquè si les eleccions autonòmiques del maig, com és previsible, desitjable i necessari, la ciutadania desallotja el PP de la Generalitat, desapareix l’entrebanc perquè el senyal de TV3 (i altres canals de titularitat pública) ens arriben, com és lògic i natural, mitjançant la xarxa pública de repetidors.
Efectivament, el País Valencià, juntament amb Euskadi, són els únics territoris amb xarxa pròpia de repetidors. Tota la resta, des de la privatització de Retevisión, paguen el peatge a Abertis (que és com dir La Caixa). A hores d’ara, pel que s’ha publicat, el govern d’Alberto Fabra no té previst vendre aquesta xarxa pública, propietat de RTVV, on hi ha connectat el servei d’emergències (112) i a més dóna servei, per gentilesa i generositat del règim, a la televisió dels bisbes i a la teletenda que li va rellogar la llicència a Las Provincias. Precisament per aquesta darrera freqüència té previst abocar pròximament la porqueria Teleparrús, o com es diga l’engendre concebut pel president de la diputació de València. És a dir, que és del tot lògic que si les coses van com han d’anar, el pròxim govern reordene ràpidament l’espai audiovisual en benefici del sector públic, de la bona gestió dels recursos i de l’interés general. No cal esperar al 2016. Cap a l’estiu, dalt o baix, la cosa podria anar rutllada.
Mentrestant, ja sabem que qui vullga veure “Polònia” sense recórrer a Internet o a l’oferta dels servidors privats, ha d’anar a Morella. A més de descobrir la imponent ciutat emmurallada, la seua gent, i els tresors patrimonials i gastronòmics, també hi ha un repetidor de propietat municipal –avantatges del sector públic- que capta i distribueix a la comarca dels Ports els senyals de TV3 i de l’oferta aragonesa. No hi ha hagut cap multa ministerial ni l’esperen. Altrament, tampoc els hi faltaria la solidaritat i la mobilització. Però, a diferència d’altres, no s’han posat la bena abans de la ferida. Tampoc passen la gorra.
Conta Climent les converses amb Montilla quan era ministre d’Indústria en el govern de Zapatero. Una llàstima que ens prive de les converses amb el govern de Montilla, quan presidia el segon tripartit de la Generalitat, i el director del hòlding multifundacions mirava perquè no s’hi materialitzés l’intercanvi dels senyals televisius dels respectius territoris mitjançant la xarxa pública. Un objectiu estratègic compartit, mira per on, amb el govern de Francisco Camps, quan n’era consellera la senyora Paula Sánchez de León.
Ai, les audiències!
Diu Climent: “Les audiències de Canal 9 eren irrisòries. El que és surrealista és que els qui anàrem a les manifestacions en el moment del tancament érem els qui estàvem contra la política de Canal 9”. Les audiències de Canal 9, sobretot en la darrera etapa malbaratada pels governs del PP, directius, comissaris i saquejadors, eren, efectivament, irrisòries. Però és que les de TV3, en els millors temps en què arribava a gairebé tots els indrets del País Valencià, no li feien cosquerelles als aparells de mesura de Sofres, ni després als de Kantar Media. Els centenars o els milers d’espectadors abonats als partits del Barça, als caçadors de paraules, al cor de la ciutat o al Polònia, no alçàvem un gat pel rabo, que diria Fuster. El share, amb totes les imperfeccions quant a la mesura, era el que era, més enllà dels nostres desitjos. D’altra banda, convindrà que els informatius de TV3 estaven molt lluny d’atendre les necessitats del País Valencià, amb tots els respectes a la predicció meteorològica i als embussos de trànsit del Nus de la Trinitat i de Santa Maria i els Monjos.
I sí, resulta un punt surrealista que els que anàrem a les manifestacions en el moment del tancament érem els qui estàvem contra la política de Canal 9. Treballadors inclosos. Però, és que una bona part de la ciutadania, malgrat tot, encara sap distingir entre uns mitjans manipulats i malbaratats, i la necessitat dels mitjans de comunicació pública com a element de cohesió. A més a més, parlem clar, per al hòlding multifundacions mai, mai, ha interessat Canal 9. Amb l’excepció d’aquella vegada, en la primera meitat dels noranta, quan Amadeu Fabregat li va retransmetre els Premis Octubre. I algun episodi familiar sobre el qual no m’estendré per ara. Fóra d’això, no recorde cap campanya del hòlding multifundacions en solidaritat amb els lingüistes que va despatxar Fabregat per no acatar la devaluació decretada, i executada pels seus comissaris. Ni quan els treballadors van mobilitzar-se contra l’intent de Zaplana per privatitzar RTVV. Ni durant l’execució de l’interminable i cruel expedient d’acomiadament col·lectiu. Ni… Bé, si hem de dir la veritat, tampoc no l’esperàvem.
La reobertura de RTVV
Diu Climent: . Crec que RTVV té molt difícil reobrir, pràcticament impossible, primer arribarà TV3 que Canal 9”. Si fa no fa, potser podríem tenir ambdues realitats alhora. De TV3, ja li he explicat: xarxa pública de repetidors, com és lògic. I sobre RTVV, tot i que novament semblen coincidir els interessos estratègics de Fabra i del hòlding multifundacions, també podria accelerar-se el procés de reobertura amb costos perfectament assumibles. Increïblement assumibles, afegiria, tot i que no entrem ara en detalls. El “conflicte brutal” amb què amenaça amb un to apocalíptic, és molt fàcil de resoldre: recuperació, via decret, del servei públic de radiotelevisió; retirada de demandes i retorn al punt en què Fabra decideix tancar per a eludir la sentència del Tribunal Superior de Justícia. Això fixa una plantilla raonable i respectuosa amb els processos d’accés a la plaça mitjançant oposició; retorn d’indemnitzacions, compensacions de salaris de tramitació, etc. No seria la plantilla que vol el PP, ni els que comparteixen l’estratègia de criminalitzar els treballadors pel saqueig i perversions dels directius.
I a propòsit dels treballadors, el comportament dels quals Climent qualifica com a “vergonyant” durant aquests 24 anys: són els que han reclamat des de fa anys i panys –quasi en solitari, tot hi ha que dir-ho- una televisió en valencià, de qualitat, etc. Alguns s’hi van sublevar contra les paraules prohibides, contra la manipulació informativa abans i després de l’arribada del PP… entre moltes altres causes on no vam trobar el hòlding multifundacions. I són aquests treballadors els que han recollit bona part de les signatures per a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP), que ha posat el PP davant el seu propi descrèdit pel tancament de RTVV. Ja deu imaginar que aquesta ILP no arribarà al debat parlamentari abans que tanquen les Corts fins a després de les eleccions. I després, el compromís dels partits actualment a l’oposició, és reobrir RTVV. Tempus fugit.
Més corruptes no, si us plau
Diu Climent: “Una llàstima que el País Valencià no haja tingut una Convergència i Unió”. Ací els deixe un enllaç aclaridor d’un periòdic tan poc sospitós com La Vanguardia: lavanguardia.com/politica
Servei d’hemeroteca. Home, de corruptes ja anem servits amb la quota indígena del PP. Si a més a més hem d’afegir doctes practicants com els senyors Pujol, Prenafeta, Alavedra, els del “Cas Pallerols”, els Millet i Montull, etc., no quedarien ni les pedres. Deixem-ho ací. Un altre dia, més. Que n’hi ha per a donar i vendre. Que una cosa és el catalanisme i una altra la catalanodependència. Tant de bo la Catalunya emergent normalitze com cal les relacions amb el País Valencià i pose fi a l’estructura consular vigent des del pujolisme ençà. Començant pels intercanvis amb els sistemes audiovisuals públics.
