El 25 de maig del 2003 hi van haver eleccions autonòmiques i municipals. A la Comunidad de Madrid va guanyar l’esquerra. El PSOE havia obtingut 47 diputats; Izquierda Unida, 9 i el PP, 55. El pacte entre els dos partits era factible per evitar que governés el PP. Però el 10 de juny, el dia en què l’Assemblea havia de materialitzar l’acord, els diputats del PSOE Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez no van acudir. La dreta, que s’hi jugava un negoci majúscul a la capital d’Espanya, va comprar els dos diputats. En repetir-se les eleccions a Madrid, la ciutadania, en lloc de castigar els corruptors, va sancionar la manca de control de la presumpta esquerra sobre la qualitat de les seues llistes. I Esperanza Aguirre va governar fins a despús-ahir.
Al País Valencià no té per què repetir-se aquell episodi. Però l’absència de legislació contra el transfuguisme i la presència ¿inevitable? d’oportunistes de tota mena que han aterrat a moltes candidatures locals, especialment –però no exclusivament- al sí dels partits emergents amb al·luvió d’incontrolats, susciten una certa intranquil·litat que supera els recels a propòsit dels hipotètics pactes postelectorals posteriors a l’escrutini del 24 de maig, si la suma del PP i Ciudadanos –per insuficient- els obliga a desallotjar la Generalitat.
Des de 2003 ençà ha plogut bastant. No hi ha les expectatives de negoci per a l’horitzó depredador de 12 anys arrere, però la dreta s’hi juga un grapat de nòmines amb càrrec al pressupost públic, a més de contractes a proveïdors, trajectòries polítiques, influències i altres activitats associades generadores de riquesa, rendes i estatus. Per no parlar de la merda que encara resta amagada sota les estores i tot allò que no arribe a les trituradores de paper que ja funcionen en sessió continua. Poca broma, que la carn és dèbil i si el marge d’una anhelada victòria de l’esquerra (genèricament considerada) és tan estret com el de la Comunidad de Madrid en aquell escrutini fatídic, la temptació acudirà puntual a la cita.
Les candidatures electorals, al contrari dels electrodomèstics i altres bens de consum, no porten garantia de qualitat. I els partits i partidets, tampoc s’han aplicat a fons en la depuració del material defectuós o, més exactament, sospitós. És la reflexió que compartíem Xavier Aliaga i jo mateix aquests dies a la Fira del Llibre de València, amb l’ai! al cos, mentre el festival demoscòpic no parava d’abocar deixalles sense reciclar.
