Del porc s’aprofita tot

Amb el tancament ‘a la grega’ de Canal 9 –per simplificar el grup RTVV-, o més exactament la interrupció de les emissions de la ràdio i la televisió pública (perquè les instal·lacions s’hi mantenen parcialment en actiu per a donar servei al 112, a la teletenda d’un grup privat i a la televisió dels bisbes), Alberto Fabra va clausurar la segona empresa del País Valencià després de la Ford. L’ona expansiva d’aquesta salvatjada va devastar la pràctica totalitat del sector productiu audiovisual, alhora que deixava sense futur –i sense objecte- algunes de les titulacions universitàries que s’imparteixen tant al sector públic com al privat, a més d’un munt d’activitats associades, tot plegat amb els respectius impactes en l’economia. El per què d’aquella bogeria presidencial, Fabra –i el Partit Popular- mai s’han dignat a explicar-ho. De mentides i falsedats sobre la qüestió, però, n’han dit per donar i vendre. Sense comptar la magnitud de la despesa que continua generant l’empresa parcialment tancada i suposadament en trànsit de liquidació. El despropòsit és tan majúscul com algunes de les alternatives que des d’aleshores ençà han anat empedrant un camí ple d’interessos creats. El cas Canal 9 ha generat congressos, jornades, revistes, documentals, llibres, fabulacions –des de novel·les fins a anàlisis consistents, passant per diversos murs de les lamentacions, alternatives de traca i frivolitats de tota classe-, però també ha contribuït a l’emergència de grups d’interessos, alguns de molt tèrbols, davant la possibilitat de reobertura dels mitjans públics. Com és sabut, del porc s’aprofita tot. La història, els oblits, les xifres de venda i les ambicions sobrevingudes segons el cas, anirà posant cadascú al seu lloc. Mentrestant, convé precisar algunes qüestions, a fi que la fullaraca de la promiscuïtat d’interessos i altres mesquineses no amaguen la realitat, ni abunden en la injustícia apadrinada per un moniato amb data de caducitat.

Hi ha dues evidències que cauen pel seu propi pes. La primera, que si l’escrutini del pròxim dia 24 dóna com a resultat una majoria del PP i Ciudadanos, no hi haurà radiotelevisió pública al País Valencià. Probablement mai. Això sí, els teòrics dels campus, els de l’extraradi i els escriptors de faules podran seguir aplicant-s’hi fins al dia del juí final. En cas contrari, hi ha el compromís explícit de quatre candidatures disposades a reobrir Canal 9. A saber, PSPV-PSOE, Compromís, Esquerra Unida i coalitzats, i Podem(os). La segona, conseqüència d’aquest darrer escenari, és que tothom té clar que no s’ha de repetir la història i, per tant, el grup audiovisual públic haurà d’acomplir les funcions assignades, hi haurà controls i fiscalització com cal, els professionals faran la feina pròpia de la seua condició sense –esperem- cap ingerència governamental ni d’altra classe, etc. etc. etc.

Contràriament al que prediquen alguns grups i grupets de pressió amb preteses influències i ambicions inconfessables, en cap cas la recuperació dels mitjans audiovisuals públics representa començar de zero. No s’hi comença de zero després de vora 25 anys. Es desterren per sempre més les males pràctiques. Totes i a tots els àmbits. S’habiliten els marcs normatius i jurídics que calguen per a evitar repetir la història. S’hi ajusten la tecnologia, els processos i els continguts a les noves realitats i, sobretot, a les estratègies del que han de desenvolupar la radiotelevisió pública i les indústries culturals en la societat valenciana del segle XXI. Es recupera l’espai públic cedit o posat al servei del negoci privat (per als analfabets en la matèria caldrà aclarir que dos o tres canals no costen el doble o el triple d’un canal; per a més aclariments, consulten bibliografia solvent). S’hi garanteixen els drets dels treballadors damnificats i, de pas, es garanteix la transferència de coneixements a les noves generacions. Evidentment, no parlem exclusivament de periodistes, convertits en l’objecte de desig i criminalització per part de tota classe de nouvinguts al festí del porc.

La reobertura dels mitjans audiovisuals públics, al contrari del que pretenen determinats apocalíptics, no comporta embolics laborals ni entrebancs legals insuperables en el curt termini. En canvi, l’ajornament de l’engegada pot comportar la inviabilitat definitiva. I sí, el respecte dels drets dels treballadors passa pel reconeixement de les oposicions públiques i l’antiguitat en l’accés al lloc de treball (no només dels periodistes). Les oposicions han de mantenir la validesa en tot el sector públic. Per què en segons quins llocs sí, i en altres no? Potser des d’algun segment exquisit de l’entorn polític i professional també estan d’acord amb Fabra, que va tancar Canal 9 per no haver d’ajustar la plantilla, mantenint els treballadors que no responien al perfil ideològic o a la docilitat exigida.

Els partits i coalicions compromesos en la reobertura dels mitjans audiovisuals públics estan al corrent de quin full de ruta és més factible per a assolir amb eficàcia i eficiència els objectius. Tant de bo els agents implicats estiguen a l’alçada de les expectatives.