A les caceres no es parla de feina

No es parlava de feina a les caceres. Ho diu Vicente Huerta, el contractista de Serafín Castellano quan aquest era conseller de Governació de la Generalitat. Serafín Castellano va cobrar durant 15 anys nòmina de conseller. Té igual quina classe de conselleria, perquè Serafín, en la gestió dels serveis públics, és més inútil que manat a fer d’encàrrec. Com a presumpte comissionista, en canvi, sembla que era tot un broker. Serafín Castellano s’hi va estrenar com a conseller amb Eduardo Zaplana, el cervell que encara no han enxampat. Abans d’enlairar-se al rebufo del cartaginès, Serafín va ser alcalde del seu poble, Benissanó, durant huit anys remunerats. I després de cobrar com a conseller durant 15 anys, Serafín Castellano va ser nomenat delegat del Govern (d’Espanya) a la Comunidad Valenciana. Després de tants i tants anys, ningú no pot ignorar de quina pasta estava fet aquest tapatroles. Se suposa que un govern, encara que siga d’Espanya i no de l’Alemanya de Merkel, es per a pensar cinc minuts a qui nomena delegat. Al País Valencià o a Sidi Ifni, ai perdó, que això ja no pertany a l’imperi. Vol dir-se que, si no Rajoy perquè està jugant al parxís i no se’l pot molestar, algun dels seus ministres –el d’Interior, si fa no fa-, demana la fitxa de l’aspirant que probablement han proposat els recaptadors, perdó, els homes de confiança de l’Organització en la demarcació de referència. I després sí, el candidat jura el càrrec i a cobrar. Ara ja sabem que les fitxes d’Interior porten bastant temps sense posar-se al dia. O la gent de confiança de l’Organització en aquest districte se n’ha passat a l’enemic. De veritat ningú va qüestionar a la Moncloa l’oportunitat de fer delegat del Govern d’Espanya a Serafín Castellano? Aleshores tot està perdut. Si no ens deixa prenyats l’exèrcit islàmic, ens sodomitzarà qualsevol imbècil el dia més inesperat.

Contràriament a la creença mitificada, als Estats Units qualsevol no pot arribar a president. Però a Espanya, qualsevol Serafín Castellano pot cobrar quinze anys de conseller, huit d’alcalde i un com a delegat del Govern, sense que el món deixe de pegar voltes. Parlem de Serafín, que ja coneix la sensació de lluir unes manilles camuflades amb l’americana per això del què diran. Però qui diu Serafín, diu Juan Cotino. Cotino fou director general de la Policia durant el règim d’Aznar. I després va cobrar de conseller. I tot seguit va gaudir d’una esplèndida nòmina com a president de les Corts Valencianes, el segon càrrec de representació en l’escalafó de la Generalitat. Algú es creu que a l’organigrama d’eixa banda organitzada que és el PP hi hagués ignorància manifesta sobre qui era Cotino? És clar que no. Ni amb Carlos Fabra. Ni amb Alfonso Rus, l’alcalde (últims dies) de Xàtiva i ja de facto ex president de la diputació de València. Per no parlar de Francisco Camps, de Rita Barberà, de la llista de convidats a l’afer Nóos i de tota la merda que ens inunda des de fa més de vint anys. És com caure de la figuera i trobar-se amb Esteban González Pons, ara mateix en algun euroamagatall esperant que passe la tempesta. O amb la partida de bandolers d’Emarsa. O amb els de la Gürtel. I Rafael Blasco? Se’n recorden? Sembla que la jutgessa que ha de rematar un dels processos en què es troba implicat també acaba de recordar-se’n de reactivar el procediment. S’havia despistat, la dona…

Viatjar en el temps ens refrescaria la memòria del Cas Naseiro i de tots els que arribarien més tard a cobrar-se la part respectiva del botí. Vint anys donen per a molt. Terra Mítica, la Ciutat de la Llum, la Ciutat del Teatre, la Ciutat de les Llengües, Calatravalàndia… O els misteriosos tresorers del PP que feien i desfeien sense que els responsables de l’Organització se n’assabentessin. Rajoy percebia el sobresou i potser pensava que Bàrcenas feia miracles. Igual que la Cospedal, l’Arenas i els qui ara estiuegen en alguna platja de l’IVEX-35. Que l’acció de la Justícia arribe, o no arribe a tots ni amb la celeritat desitjable, no eximeix de responsabilitat els qui hem tolerat el govern del robatori i de l’extravagància, o viceversa. Ni els qui ara, enmig de la davallada, s’esquincen els vestits i posen cara d’estafats. Però, home, us podeu equivocar nomenant un extraterrestre de Ganímedes o de la constel·lació d’Orió, però no hi ha justificació possible si la tria és Serafín. I qui diu Serafín, diu tota la majoria absoluta que hauria d’omplir, de gom a gom, les presons de Soto del Real, Picassent, Albocàsser i tantes altres.

El PP, no només la sucursal valenciana, va superar la pròpia marca quan la policia va detenir el seu superior. Quina seqüència impagable! El delegat del Govern emmanillat i (presumptament) enllardat en diversos delictes. Un misteri que contrasta amb l’evidència contrastada de Vicente Huerta, el contractista de Serafín, també en llibertat provisionals amb càrrecs. A les caceres, diu, no es parlava de feina. Està clar que a les caceres s’hi va a matar perdius, porcs senglars i, si és a Botswana, lleons i elefants. Amb l’escopeta a la mà, parlar de feina seria de mala educació.