Joc de poltrones

8 juny 2015 01:00h
Els dies que han succeït el 24 de maig no han estat la setmana tràgica, però poc ha faltat. De sobte, els partits –suposadament d’esquerres, a falta de matisos que podrien sorprendre’ns desagradablement- han exhibit la cara més agra de l’ambició inherent a qualsevol organització política. Diverses entitats de l’entramat cívic han hagut d’eixir al mercat mitjançant el tradicional manifest a mode de calbot, per veure de fer tornar a la realitat els presumptes responsables del PSPV-PSOE, de Compromís i de Podemos. Si en lloc d’empreses polítiques hagueren cotitzat en borsa, després dels quatre o cinc primers dies posteriors a la jornada electoral la davallada dels respectius valors hauria estat espectacular. Què ha passat? Cadascú dirà la seua, però tot l’aldarull sembla venir provocat per l’imminent repartiment de poltrones. Això sí, la retòrica que s’exhibeix fa referència a emergències socials, programes, acords de mínims i criatures famolenques. Molta atenció a aquesta darrera variable. Les criatures famolenques i altra classe d’urgències relacionades amb la pobresa estan a punt d’esdevenir monedes de canvi per a ajornar, descartar i amagar parts substancials dels programes electorals amb què les diverses organitzacions potencialment destinades a governar en coalició van seduir diversos segments de l’electorat. Tot és important mentre dura la campanya, però en acabar l’escrutini baixen tota classe d’intensitats aplicades als desigs que pensàvem compartits. En prendrem nota. Seria una llàstima que se’ns oblidaren aquests detalls quan arribaran les eleccions de passat demà i les següents.
 
En aquest carnaval de l’absurd, tothom pensava que materialitzar un pacte de govern entre les tres parts no comportaria massa problemes.
 
Emergències socials, vint anys del PP, devastació dels serveis públics essencials, criatures famolenques...Vist el que s’ha vist, la gent que s’ha quedat amb els ulls a quadres s’hi compta  per milers. La voluntat de la ciutadania, què hem de fer, no ha satisfet les expectatives dels que estaven cridats per a acabar amb 20 anys d’absolutisme (24 en el cas de molts ajuntaments).  Resulta que el PSOE, en lloc d’enfonsar-se del tot, ha tret un grapat més de vots i alguns escons que el segon en discòrdia i reclama el dret que Ximo Puig presideixi la Generalitat. Compromís reclama el mateix dret perquè el PSOE, si no ho interprete malament, pertany al passat i la formació que diu liderar Mònica Oltra ha experimentat un notable avanç en vots i escons. Amb permís de Podemos, que ha passat de zero a cent en un tres i no res. Oltra ja compta amb la suma dels escons obtinguts pel partit de Pablo Iglesias, que mira per on s’ha presentat a les eleccions però sense ganes de governar amb coalició. Esperaven per casualitat aconseguir la majoria absoluta? Això de la vella i la nova política encara ens depararà moltes sorpreses. Començant pels negociadors del pacte que ja llueixen una certa edat –Ciprià Ciscar, Pasqual Mollà...-, sense oblidar els que assessoren en la part fosca de l’escenari i amaguen triennis de càrrecs i dedicació en empreses polítiques que ara critiquen perquè se’ls hi va passar l’arròs. A remarcar la presència de representants de cada minoria en la negociació del pacte, perquè potser no s’acaben de refiar dels que encapçalen la processó.
 
Fet i fet, hi ha el problema –un entre tants- que el PSOE no ha desaparegut del mapa. Probablement no tardarà molt si, entre altres detalls a què ens tenen acostumats, els eurodiputats d’aquest partit continuen donant suport a les posicions de les multinacionals en les negociacions del Tractat de Lliure Comerç entre la Unió Europea i els Estats Units. O el detall de consolar al rei Felip VI per la xiulada espectacular que li va brindar el Camp Nou. Ai, el vell partit monàrquic amb ànima republicana... A més a més, en la lluita per la presidència de la Generalitat, Ximo Puig fa l’efecte que no faria valer molts escrúpols si hagués de pactar amb Ciudadanos, la nova marca de la dreta. El PP, com adés la UCD, encara un declivi accelerat cap a la irrellevància. Ah, però resulta que Mònica Oltra també va asseure’s a xafardejar amb Carolina Punset, la candidata de Ciudadanos a la Generalitat que aviat potser canviarà l’escó de les Corts per un altre de més maco i millor remunerat a Brussel·les. I per si ens faltaren sorpreses, la lideresa de Compromís que en campanya reclamava un cordó sanitari –en la vida política, s’entén- per aïllar el partit del saqueig i la corrupció, de sobte n’és partidària de reservar lloc al PP en la Mesa de les Corts. De sorpresa en sorpresa, fins a l’esclat final.
 
Podemos, el nou partit monàrquic d’estructura piramidal, només para atenció a les eleccions generals del novembre. I això condiciona pactes i canvis de cromos. No vol mullar-se en la gestió de les emergències socials ni les criatures famolenques. D’altra banda, a base d’ambigüitats i de rebaixes verbals des de les eleccions europees ençà, cada dia s’assembla més al PSOE que lideraven antigament Felipe González i Alfonso Guerra, però en versió Pablo Iglesias i Íñigo Errejón. Probablement sigui així, una operació de suplantació. Ja s’ho faran. Aquests no s’amaguen de demanar a Compromís que arrime el muscle perquè Iglesias obtinga més escons que Pedro Sánchez. Clar que això pot fer saltar pels aires les expectatives d’aconseguir grup parlamentari que tenia Compromís amb els darrers resultats electorals. Per cert, quan es difonguen les anàlisis del vot, podríem trobar-nos amb la sorpresa –o no tant si revisem les actes de les zones urbanes amb predomini de sufragis de dretes- que un percentatge generós del vot a Compromís provenia del càstig dels ex votants del PP. Uns sufragis volàtils que sense dubte tornaran als seus, siguin el PP o Ciudadanos.
 
En fi, comença la segona part de la setmana quasi-tràgica de repartiment de poltrones. Es reprenen les negociacions amb la transparència promesa i la sensació que continuem sense saber-ne de la missa, la meitat. Això deu ser el canvi.

next