Arriba, sembla, el moment de fer el govern, és a dir, determinar quantes conselleries, departaments i cadiretes de cagar n’hi haurà que repartir perquè les meravelles contingudes en la Fumata del Botànic arriben a rams de beneir. Per cert, que tampoc estaria malament que els autors (i les autores) concretaren el calendari que barallen per a fer realitat cada capítol d’aquesta empresa il·lusionant. Ja sabem que tot no serà d’avui per demà, però s’agrairia una mica de concreció i, sobretot, si tots els sotasignants comparteixen diagnòstics i calendaris de vacunació, per dir-ho així.
En els allaus de retòrica que van acompanyar l’acord de govern entre PSPV-PSOE, Compromís i Podemos n’hi va haver molta insistència en la qüestió d’evitar taifes. I que la garantia de l’invent consistirà a que si tal o qual conselleria o sanedrí té com a cap visible una senyora o un senyor de determinat partit, hi haurà un nombre indeterminat de subordinats de l’altre ferro, a fi d’equilibrar la representació i no caure en situacions que més val no imaginar. Hi ha la intenció de no exhibir una confrontació, per molt esportiva que puga resultar, en què els defenses marquen els davanters, mentre al centre del camp cuinen estratègies per a fer gols. Que en aquest cas ho serien en la pròpia porteria. Coneixent la tropa i la capacitat demostrada per a posar a la parròquia amb cara de pomes agres, tampoc és difícil de visualitzar una partida de marcatges simultanis. O un retorn a les millors baralles d’espies de l’època de la Guerra Freda. Per a la premsa del xafardeig la situació es presenta molt prometedora.
Hi ha, per fi, els vigilants dels vigilants. Podemos s’erigeix en el garant de tot plegat. Vigilarà que tot vagi com ha d’anar. Segurament per això que no volen gestionar cap conselleria, ni direcció general, ni tan sols la trajectòria de l’anticicló de les Açores. Per què es van presentar a les eleccions, és un altre misteri. Els seus votants deuen estar una mica no sé com. Assolir una xifra respectable d’escons, decantar el pes cap a l’esquerra, pactar un programa de feina i quedar-se a la porta mirant i vigilant com ho fan els altres, això no és fàcil d’entendre. Probablement caldrà preguntar-ho a Madrid. És clar que si demanen alguna cosa o se’ls assigna algun mostrador de loteries, ho sabrem. Ens asseguren que tot serà molt transparent. A partir de… bé, segurament aviat, tan aviat com estiga repartit el peix i el “equipo médico habitual” difonga el darrer parte sobre l’estat de les negociacions. I ja que en parlem, vostès perdonen, sóc de la tropa dels despistats. En algun moment de la campanya electoral també em vaig perdre l’instant en que Compromís i Podemos van formalitzar una coalició de socors mutus a l’hora de sumar diputats després de l’escrutini, amb l’objectiu de fer valer exigències i treure bon rendiment a les accions de la societat davant la part majoritària (per poc marge) de l’empresa plural. Aliè a l’entramat de la futura gendarmeria, em pensava, com tants i tants, que els sotasignants de la Fumata del Botànic ho feien d’ofici, de bon grat i sense fer-nos passar tantes angoixes que ara esdevenen reserves i desconfiança. Això no es cura amb retòrica. Mira per on, potser encara augmentarà la nòmina de vigilants.
