L’aberració coneguda com els bous al carrer ha sacrificat quatre entusiastes al País Valencià en el que portem d’estiu. N’hi haurà més i encara caldrà afegir les víctimes que comptabilitze la culta i avançada geografia espanyola. Els governs, els d’ací i d’allà, miren cap a un altre costat. La covardia, la falta de criteri, el pànic a la reacció furibunda dels aficionats i altres factors que pretenen camuflar en l’immens i pràctic magma de la tradició, quan no de la cultura per part dels més atrevits, han convertit la irracionalitat en un problema de salut pública, d’ocupació de l’espai col·lectiu, de coerció d’altres activitats comercials legítimes i finalment d’impotència per part d’aquella ciutadania que no entén de cap de les maneres per què s’hi manté aquesta barbàrie en el primer terç del segle XXI. Probablement les famílies de les víctimes, a hores d’ara, tampoc entenen el sentit de la tragèdia. Passa, però, que ningú va moure un dit per evitar-ho. Per què? Per diversos motius, alguns dels quals, segurament, molt extravagants.
Allò lògic és que els bous i les vaques pasturen tranquil·lament al prat. La resta no és natural. Si exceptuem la població vegetariana, la carn d’aquest mamífers pot assolir categories sublimes en la cuina ben elaborada. I prou. Invocar la cultura i la tradició per a maltractar bous i vaques pels carrers i a les places on es practica això que en diuen la tauromàquia, és molt més que un sacrilegi i una provocació. I quan els bous al carrer assoleixen prioritat en les polítiques locals -i generals- per davant d’altres urgències socials on els menjadors escolars no són una excepció, mantenir aquestes ofrenes de sang representen una aberració que retrata la societat i les elits que ho permeten i fomenten. Quan la cosa arriba a l’extrem d’incloure una partida de 150.000 euros en les diputacions per al foment d’aquestes pràctiques, mereix la intervenció del Tribunal Internacional dels Drets Humans, perquè jutge els promotors per crims contra la Humanitat.
Maltractament animal a banda, els morts com a conseqüència de les embestides -lògiques- d’una bèstia sotmesa a tortura i fora del seu hàbitat, en cap cas poden considerar-se com accidents, atès que, com denuncien les plataformes antitaurines, allò que ocorre forma part de l’essència d’aquest espectacle patètic. Es tracta que no et pille el bou (o la vaca) i si t’agafa, mala sort. El risc, a més dels ‘herois’ que s’hi la juguen davant les banyes, afecta els espectadors més enllà dels advertiments reglamentaris. Des de la perspectiva institucional resulta demagògic amagar el cap sota l’ala i eludir la responsabilitat, recorrent al refrany: qui no vulga pols, que no vaja a l’era. A aquestes altures, ja dic, no s’explica que queden eres polsoses. Que s’ho facin mirar. Val la pena recordar que sota el règim del PP aquestes aberracions van ser incloses com a senyes d’identitat del poble valencià. Vaja, com si ho haguera instaurat Jaume I, perquè s’avorria després de derrotar els adversaris en el camp de batalla o en la mesa de negociació. Com per a presumir davant la Unesco, de tradició. La tragèdia -quan guanya la carrera el bou o la vaca- comporta, a més de la pèrdua familiar o el trauma -temporal o per al que li quede de vida al subjecte ferit-, la corresponent despesa en la factura sanitària. Una raó afegida perquè les administracions públiques no deserten de les pròpies obligacions.
El bou al carrer -ni a la plaça on cau sota l’estocada després d’una horrible tortura- no té res de cultura. I sobre la tradició n’hi hauria molt que parlar. A mesura que les societats maduren i es modernitzen, aparten hàbits i costums pròpies del passat bàrbar, supersticiós i irreflexiu. El canibalisme formava part de la dieta d’algunes societats tribals fa uns segles. El navegant James Cook i alguns dels seus mariners foren parcialment rostits per uns indígenes hawaians. Ara les Hawai són una destinació turística, un plató televisiu i un paradís per als practicants de surf. No hi ha aborígens que cuinen estofat amb els forasters. És la prova, una entre tantes, dels avanços i transformacions dels pobles. Pel que es veu, la modernitat i la civilització encara ha d’arribar a molts indrets.
Prohibir els bous al carrer provoca fluixesa d’esfínters al si del nou govern de la Generalitat. Rajoy està ocupat en altres menesters. No s’atreviran. La valentia va bé per als eslògans electorals, però xoca amb la vella política, tan hegemònica encara malgrat les promeses i compromisos de campanya. Mentrestant, podrien legislar perquè fos obligatòria la contractació de veterinaris i la subscripció de pòlisses d’assegurances, de natural molt costoses per atendre les cobertures. També podrien suprimir les subvencions públiques als bous, considerant les necessitats col·lectives i la depressió vigent en la tresoreria pública. I els ajuntaments haurien de regular, com és obligació, l’ús i abús actual quant a l’ocupació de l’espai públic, a més d’aplicar sancions contundents davant la mínima infracció. Es tracta de fomentar tota classe de mesures dissuasives per a poder fixar una data de caducitat a la barbàrie. La convocatòria d’un concurs d’idees per a canalitzar la testosterona dels aficionats o el ball d’hormones propi de certes edats, ja em sembla massa feina per a uns governs segrestats pels bàrbars i acovardits per les circumstàncies. Ben mirat, una tradició ben afermada al País Valencià.
