La notícia és del mes passat, si fa no fa, però tot el món tranquil. En cas d’haver-se produït alguna variació, que ningú li càpiga dubte que la cosa ha anat a pitjor. Un informe elaborat per la Universitat d’Oxford i publicat per l’Institut Reuters per al periodisme conclou que els mitjans de comunicació d’Espanya són els que menys credibilitat tenen dels onze països consultats a tot Europa. A més, ocupen el segon lloc del pòdium entre els dotze menys creïbles de tot el món. S’han analitzat públics dels Estats Units, Gran Bretanya, Alemanya, França, Espanya, Itàlia, Irlanda, Dinamarca, Finlàndia, Brasil, Japó i Austràlia. En el cas espanyol, la mostra ha recollit l’opinió de més de dos mil ciutadans. La confiança en la consistència, honestedat, objectivitat i resta de variables que acrediten les notícies que s’ofereixen al públic, tant respecte del conjunt de les fonts com de les que l’usuari fa servir habitualment per a informar-se, és la més baixa dels vuit països europeus analitzats. I això a pesar que la ciutadania d’aquest estat és la que més interès mostra per les notícies (85%). A Finlàndia, un estat capdavanter en èxits acadèmics probablement derivat del fet que gaudeix d’un sistema educatiu públic, els mitjans obtenen la confiança de vora el 70% de la població. A Espanya, amb dificultats arriba al 34%. Per davall només queden els Estats Units (32%). La cosa s’agreuja quan l’estudi determina que Espanya ocupa el primer lloc, per la cua, quan es computa la confiança de la ciutadania en aquells mitjans als quals recorre habitualment per a mantenir-se informada, per dir-ho d’una manera clarament incorrecta. Naturalment s’inclou premsa escrita, ràdio, televisió, digitals i les diverses combinacions multimèdia. No se’n lliura cap.
El nostre cas, particularment el valencià, ha de ser allò més paregut a viure -més exactament sobreviure- en una constant tempesta perfecta. Un ecosistema mediàtic pervers -a més d’aliè i sovint hostil a la societat que hauria de servir- que mostra el declivi i la poca fiabilitat més enllà dels models de negoci. Fa molt temps que els periòdics van en caiguda lliure i el segment audiovisual es disputa franges amb desercions incessants. La migració a l’univers digital no assoleix els nivells desitjables i, en qualsevol cas, deixa excloses algunes generacions per motius d’edat i accés a les tecnologies de la comunicació. D’altra banda, és evident que el sector privat tampoc no ha estat a l’alçada dels avanços que representava, sense anar més lluny, la televisió digital terrestre (TDT). Més enllà de les audiències captives de les operadores generalistes, el desert. I ja que en parlem, la paràlisi de l’autoritat a l’hora d’executar la sentència del Tribunal Suprem que va fer saltar per l’aire el repartiment de freqüències del (des)govern Camps i de l’irrepetible Esteban González Pons. Atès que les ambicions personals, partidàries o simplement inconfessables d’alguns actors i actrius del pacte del Botànic impedeixen la reobertura immediata -contràriament al que ha ocorregut a Grècia- de la radiotelevisió pública, així com l’intercanvi dels senyals audiovisuals d’altres emissions de la mateixa àrea lingüística -mitjançant la xarxa pública de reemissors, per descomptat-, l’autoritat competent podria fixar noves regles de joc als operadors, si més no en defensa pròpia.
Abunda el material teòric i empíric a propòsit del paper que representa qualsevol entramat mediàtic en el present i el futur de les societats (modernes), així com -des de la perspectiva dels mitjans públics- en la construcció identitària, la cohesió social i el potencial de canvi en el model productiu des de l’àmbit de les indústries culturals. O del suport a les institucions educatives i aparells formatius. O de la capacitat de situar els debats en l’àmbit de l’interès general i en cap cas esbiaixar-los cap al negoci inherent als àmbits privats que tant els agrada condicionar les polítiques públiques, els focus d’interès social i els recursos pressupostaris.
Allò més extraordinari, a la vista de l’estudi cuinat a la Oxford University, és la inacabable capacitat de resignació davant una realitat que ens situa davant un espill que no és precisament el de la madrastra de Blancaneus. Un panorama de mitjans sense crèdit i en davallada; ex periodistes que van desertar de la seua funció per a fer circ i espectacle, quan no practicar guerra de trinxeres aliena a l’interès de la ciutadania; empreses i holdings que persisteixen en la coacció directa o indirecta per a salvar el compte d’explotació, malgrat la dubtosa influència que els atorguen les audiències; i, ai, polítics, governants o tot plegat, que prefereixen no mirar, perquè així s’estalvien rectificar o prendre decisions, ni que siga -ja dic- en defensa pròpia.
Finalment, davant el descrèdit general, han arribat d’Oxford per a dir-nos de quin mal hem de morir.
