Un circ i molta publicitat

Semblava que s’havien posat d’acord a competir quant a extravagàncies. Un diputat de sensibilitat ecologista acudeix a la primera sessió del Congrés amb bicicleta i escoltat per la colla d’amics, tots sobre les dues rodes. Quina festa! I una volta allà, pregunta-li als vigilants i els serveis de la Cambra on la pots deixar, mentre els fotògrafs i les càmeres enregistren la novetat. Tan de bo no siga cosa de la jornada inaugural i, encara que la legislatura siga curta o molt curta, el diputat continue acudint en bici al Congrés. No cal que l’acompanye tota la colla d’amics i coneguts. Ara ja sap on s’aparca. Hi ha poc de mèrit, però, en fer servir la bici per a acudir a la feina si el trajecte és relativament curt o hi ha possibilitat de combinar transport públic i pedals. Seria diferent que acudira en bici el diputat per Soria o el de la circumscripció de Toledo. Hauria de matinar bastant, però ja se sap que l’esforç comporta recompensa, ni que siga amb salut. Una altra diputada va reunir tota l’atenció, fins i tot a l’àmbit internacional, perquè s’havia presentat amb la criatura, atès que està en període de lactància. Polèmica al canto: si hi ha o no hi ha guarderies, i tenen costos assumibles per a ses senyories; si les congressistes gaudeixen de privilegis que no estan a l’abast d’altres dones treballadores; si fou un acte testimonial per a marcar territori i concentrar les mirades i els focus, aquell dia en excessiva competència. La qüestió, com en el cas del de la bici, és si mentre la criatura necessite mamella la senyora se’l portarà als debats, o demanarà el permís corresponent, o li l’aproparà la parella a les hores que calga. I si els debats que se’n deriven n’enfosquiran d’altres més importants, o menys. Gran dilema per a la legislatura en curs. Hi ha, també, la polseguera sobre indumentàries, pentinats i disfresses. Tampoc va faltar la ‘nota valenciana”, amb una banda de música acompanyant els diputats sense grup propi, que reivindiquen grup propi, encara que ja sabien -i saben- que ara mateix el reglament del Congrés i les partides de xamel·lo -allà en diuen negociació- no els ho permet. Gran incògnita: la banda (de música) era només per a la jornada inaugural, o també farà passacarrer els dies de debat? Perquè per falta de repertori no quedarà.

Hi havia altres pistes del circ a plena activitat. Un ex president de la Generalitat, i després de Bankia, desfilava davant el jutge a propòsit de l’estafa de la Fórmula 1. A Mallorca també hi havia representació valenciana en l’estafa del Cas Nóos. Ací mateix la part autòctona del cas Gürtel no para. I ja que n’estem, el jutge instructor del sumari contra la germana i el cunyat del rei, recordava que fou el Tribunal Superior de Justícia valencià qui va denegar el processament de Rita Barberà i de Francisco Camps. Per què? Per raons evidents que aprofundeixen en la manca de credibilitat de la justícia i corquen una mica més si cap el sistema. L’ex president Camps, tot i les causes judicials que es mantenen obertes, manté els privilegis d’ex mandatari i cobra del Consell Jurídic Consultiu, una confraria d’utilitat dubtosa que la nova política s’entesta a conservar, equiparant-se, com en tantes altres coses, a la vella. D’altra banda, Rita Barberà i Alberto Fabra, responsables polítics de tanta corrupció, desgavell, deteriorament dels serveis públics, a més del considerable forat que llueixen les finances valencianes, gaudeixen d’un salari esplèndid pels serveis prestats… en el Senat, allà on desenvolupen una activitat tan frenètica com misteriosa. També per a gaudir d’aquestes prerrogatives en una institució cara de mantenir i sense cap utilitat reconeguda, ha calgut la complicitat de la nova política en un pastís més propi del que es fa entre gent que acostuma a repartir-se botins de guerra. Això és Espanya i no té molta pinta que ningú, amb grup propi o en combinat multicolor, vaja a canviar.

Per si hi havia dubtes, l’advocada de l’estat i la Fiscalia, que en lloc de l’interès general defensen les estafes perpetrades per la germana del rei en el cas Nóos, proclamen sense vergonya que la frase que millor resumia la necessitat que tothom tribute, és a dir, “Hacienda somos todos”, era mentida. Publicitat pura i dura, asseguren aquesta mena de defensors del real delicte. Després de tot plegat trobe que es poden estalviar molta retòrica en les pròximes eleccions. Si queda res per destapar, vostès mateixos. Però convindran que l’Espanya de l’espoli és com és, no van a canviar-la i tampoc no dóna per a més. Allò més convenient seria buscar la porta d’eixida, abans d’acabar proclamant el crit del notari Bernat i Baldoví: “Sea nuestra divisa salvar, al menos, la camisa”.