L’última voluntat

Gaudeix de nou d’un dels articles de Manuel S. Jardí

“El dia abans de morir-se, [Franco] em va agafar la mà. ‘Altesa, l’única cosa que vull al món és que preserveu la unitat d’Espanya’. I això, si ho penses, vol dir moltes coses. No em va dir ‘fes això, o fes allò altre’… No, no, la unitat d’Espanya”.

Aquesta perla forma part del documental sobre una ensucrada i acrítica biografia de Juan Carlos de Borbón, que va emetre recentment la cadena de televisió France3. El va coproduir TVE, és a dir, va col·laborar amb el seu finançament, però s’ha estalviat donar-lo a conèixer a la ciutadania. Coses d’una empresa pública capturada, que gestiona d’aquella manera les inversions i, a més, oculta els resultats als contribuents que la sufraguen. Però tornem a l’ex monarca, designat successor pel dictador i blindat -qui ho anava a imaginar- per tots els governs i partits dinàstics que han anat desfilant per aquesta democràcia de mínims. Resulta que l’última voluntat del general Franco va ser que el relleu en la magistratura de l’estat preservés la unitat d’Espanya. Val a dir que això li ha costat ben poc d’esforç a l’ex rei d’Espanya i la feina, en vora quatre dècades, no l’ha destorbat massa dels assumptes de protocol, dels negocis propis i dels afers de faldilles. De salvaguardar l’última voluntat del dictador s’ha encarregat la partitocràcia vigent. Des de la redacció -vigilada per l’estament militar hereu de la victòria colpista- d’una Constitució que fa aigua per tot arreu, fins a les renúncies d’una esquerra que va vendre fins al darrer plat de la vaixella ideològica per tal d’instal·lar-se, acomodar-se i perpetuar-se. Cobrant els serveis, per descomptat. No els pregunten on van perdre el dret a l’autodeterminació, la nacionalització dels serveis públics i els programes que defensaven encara no fa 40 anys, perquè posaran cara d’extraterrestres. Vull dir, més cara d’extraterrestres de la que se’ls està quedant a mesura que augmenta la distància entre les aspiracions generacionals de la nova societat i les resistències, tan fossilitzades, de la vella política. La mateixa que sedueix i atrau irresistiblement cap al costat fosc als grups emergents que pretenien vendre una mena de política trencadora, lliure de cotilles i d’amenaces per part dels poders fàctics de tota la vida.

El documental ensucrat sobre el Borbó marmessor del testament franquista arriba, inoportunament, en el mateix instant en què els partits que s’hi veuen obligats a fer com que intenten pactar un govern, donen carnassa als aparells mediàtics per a garantir l’espectacle. Ja es veu que ningú vol quedar com a culpable de la convocatòria a les urnes del juny vinent, no fóra cas que l’electorat, a vegades imprevisible, alterés mínimament l’ordre dels factors, encara que no de la suma. Una suma necessària per a garantir selectes comptes d’explotació i, sobretot, l’última voluntat del general Franco. De manera que la unitat d’Espanya, de l’Espanya uniforme i espoliadora -no n’hi ha d’altra- s’imposa per damunt de qualsevol proposta diferent i legítima -però contrària a la legalitat imposada-, quan no es fa servir com a espantall per a desviar l’atenció i mantenir, de facto, privilegis fonamentats en la desigualtat i la lesió de drets aliens a l’imperi. Decadent i premodern, però amb tots els aparells de l’estat entestats a mantenir la flatulència patriòtica que li feia el pes al Caudillo.

>

El sainet que es representa a propòsit de la investidura impossible -o amb caducitat prematura- exhibeix algunes seqüències que grinyolen d’una manera espantosa. Des de la desvergonya i l’hostilitat expressa contra qualsevol nacionalisme no espanyolista amb què clamen els hereus directes del franquisme -el PP i la marca C’s que aspira al recanvi-, fins a l’actitud de l’aspirant Sánchez cap a les forces sobiranistes que governen -perquè són majoria i han guanyat les eleccions democràtiques- a Catalunya. El guió imposa el rebuig als independentistes, a fi de contenir l’espanyolisme rampant de les baronies (socialistes?) que miren de perllongar els beneficis derivats de la desigualtat i els desequilibris territorials (alhora que vetllen pel llegat del Generalísimo). I l’inevitable trobada per a comunicar a les dissidències perifèriques que, com diria el general Moscardó -un altre que tal-, “el Alcázar no se rinde”. Resultat, que els vots i les abstencions necessàries per a la cerimònia de proclamació condemnen el candidat Sánchez a la precarietat. Si guanya la partida a les baronies cerealistes, potser deixaran que ho torne a provar a l’estiu. La jugada, no obstant, situa la socialdemocràcia ‘marca España’ davant un espill que els mostra criminalitzant qualsevol nacionalisme no espanyolista. És a dir, no tenen més remei que deixar votar als que volen marxar -que potser ja són majoria a aquestes alçades-, fins i tot permetre que presenten candidatures a les Corts Generals i guanyen escons al si de les respectives circumscripcions, ben entès que a l’Espanya de Franco no hi compten més enllà de l’espoli fiscal i un tracte colonial més amable o més hostil en funció de la conjuntura. Res més.

Fet i fet, un espectacle poc edificant si es mira des d’estats democràtics practicants. Algú s’imagina un referèndum com el que celebrarà a l’estiu el Regne Unit per a eixir de la Unió Europea, si no s’atenen unes exigències que esborren el sentit fundacional de la UE? Plantejaria la partitocràcia espanyola un ultimàtum a l’estil de Cameron, però en sentit contrari, si no s’acaben les polítiques austericides? Quina cara posaran els custodis de l’última voluntat del generalísimo quan Escòcia, com és probable, torne a sotmetre a la voluntat popular la segregació de la Gran Bretanya? Resposta: no cal que Franco ressuscite, ni que l’ex monarca del documental agraït s’arromangue els camals. La competència entre partits que es disputen la funció de marmessors testamentaris del Caudillo està impossible. Només els falta cantar, plegats, les coples de Celia Gámez.