És probable que més d’un espectador involuntari –atesa l’omnipresència mediàtica del personatge- mostrés una certa sorpresa, en escoltar que el líder de Ciudadanos, la dreta manufacturada per a substituir els predecessors del neolític franquista, propugnava per a l’acord d’investidura de president de govern espanyol la desaparició de les diputacions provincials. És possible, fins i tot, que per a l’aspirant Pedro Sánchez tal condició no representés cap novetat. En els magatzems de promeses desaparegudes, entre congrés i congrés dels partits, s’acumulen les bones intencions i els compromisos més trencadors, sense que ningú mostre el menor interès a exhumar-los. Més encara si la proposta procedeix de l’organització valenciana, segons que consta en una mena de jornades que el PSOE va fer a Granada quan encara n’era líder Alfredo Pérez Rubalcaba. Per a Albert Rivera, en canvi, la qüestió d’eliminar les diputacions no representava cap sacrifici. El partit que li han fabricat és nou de trinca i, per tant, no necessita (encara) aparcar càrrecs amortitzats en les corporacions imposades per decret el 1833, que enguany compliran 183 anys. De fet, a Catalunya, el territori on van engendrar la marca taronja, el partit de Rivera no té cap alcalde i, a diferència del protagonisme que generosament li brinden en l’Espanya imperial, allà no alcen un gat per la cua. De manera que això de les diputacions no li comporta massa risc portes endins i en canvi li permet oferir una imatge agosarada i innovadora portes enfora. Pasturar, que es diu ara. O és posturejar?
Entre l’obertura del període de negociacions i la investidura fallida de Pedro Sánchez, l’anunciada supressió de les diputacions que havia esgrimit el mateix aspirant a la Moncloa, va esfumar-se dels discursos, rèpliques i contra-rèpliques. També és cert que l’actual governanta del PSOE d’Andalusia, Susana Díaz, va desautoritzar Sánchez en reivindicar el gran paper que, al seu entendre, fan les diputacions. De sobte, arreu del mapa –descomptant-hi el PP, que assoleix una nòmina impossible d’absorbir per les corporacions provincials- començaven a sorgir, com a bolets de tardor, tota classe de defensors de les diputacions. Finalment, en un intent d’arreglar la cagada, val a dir que un punt atrotinat, uns i altres van inaugurar un nou marc de referència: n’hi haurà o no diputacions, que això està per decidir, però si no n’hi ha diputacions (o no cal anomenar-les així perquè la nova política exigeix noves nomenclatures), hi haurà un pessebre de nova creació: un consell d’alcaldes. Podem atrevir-nos a pronosticar, sense gran marge d’error, que l’àmbit d’actuació coincidirà amb les actuals demarcacions provincials. I encara que ningú no ho anuncie, s’hi entén que la confraria de sanguangos, o com finalment la bategen, naixerà guarnida amb tota classe d’assessors i ex càrrecs que calga. Serà per diners?
No se’n refien tampoc de la nova política indígena en aquest assumpte. Ha sigut instal·lar-se i tocar el cel. Això sí, de discursos sobre la fi de les diputacions, i que ara ja no són com les d’abans que arribaren (i s’instal·laren) i el llarg etcètera, d’això no hi ha setmana sense declaració, entrevista o llargmetratge, segons el cas. Tot mentida. De justificacions per a mantenir l’engranatge, n’hi ha per a tots els gustos. Si de veritat volgueren reduir les corporacions provincials a la mínima expressió i projecció –mentrestant innoven una Constitució que, si més no, racionalitze l’entramat institucional, incloent la supressió del Senat- simplement posarien funcionaris, patrimonis i pressupostos al servei de l’administració autonòmica –la Generalitat Valenciana- i s’estalviarien haver de fer el paperot que tan a gust fan. Amb la despesa protocolària associada. No té sentit que n’hi haja museus, carreteres, teatres i fins i tot un hospital de referència amb dependència orgànica d’unes corporacions nascudes el segle XIX per a cimentar l’estat centralista i fer perdurar el caciquisme evolutiu.
De tot el catàleg de despropòsits amb què els més entusiastes de la vella i la nova política defensen la pervivència de les diputacions provincials, n’hi ha un argument especialment insultant. Què farien, diuen, els pobles petits sense les diputacions? Resposta: Morir-se de pena i d’inanició. I encara s’estranyen que el descrèdit campe pel vast territori de la partitocràcia. Pel que es veu o s’endevina, la Generalitat no té competències sobre els pobles petits. Ni el Govern autonòmic, ni les Corts Valencianes tindrien jurisdicció sobre els pobles petits. I si la tenen, l’exerceixen molt malament, perquè, ai, si no fora per les diputacions…
Abans del 1833 també hi havia pobles petits. De fet, quasi tot eren pobles petits. I miraculosament havien sobreviscut uns quants segles sense necessitat de diputacions provincials. Fa 183 anys que continuen havent pobles petits que, a més a més, han sobreviscut al saqueig i a l’estructura clientelar de les diputacions. Pobres petits pobles. Quina creu!
