La festa la va organitzar una associació que té la seu a Meliana, a la Plaça de la Cultura. Un altre sarcasme. El manifest que va llegir el torero Ponce passarà als annals del despropòsit. Hi ha, no obstant, algun passatge que resulta especialment familiar i recorrent, venint d’on ve. I val el mateix per a defensar la crueltat animal o l’analfabetisme lingüístic: “La cultura no es lo que algunos quieren que sea. La cultura es lo que el pueblo quiere que sea”. “ Y por eso”, remata, “el toro y su mundo son cultura, porque el pueblo así lo quiere desde hace miles de años.” Compte amb el Big Bang, que potser era una nit de bou embolat! També hi ha fragments hilarants, com aquest: “Somos un ejemplo de civismo para todos. Y por todo ello somos felices y estamos orgullosos de ser aficionados a los toros”. Això ho han escrit sense preguntar al veïnat que pateix els excessos i brutícies dels ocupants de carrers i espais públics sota la coerció que practiquen les penyes taurines sobre els ajuntaments còmplices, acollonits o viceversa. Que la neteja, arribat el cas, va a càrrec del pressupost públic en lloc de pagar qui embruta. En fi, com a peça satírica, cal reconèixer-li el valor que té el manifest llegit pel torero i aplaudit per la il·lustre concurrència.
Al sainet s’hi van afegir després l’alcalde de València i algun portaveu de la diputació provincial. Joan Ribó es va tirar de cap al rotgle, dient que era partidari de les corregudes de bous ‘a la portuguesa’, atès que allà no maten l’animal a estocades. Efectivament, a Portugal només el fan patir a la plaça fins al següent martiri, quan no l’envien directament a l’escorxador després del suplici. Els veterinaris van replicar a l’alcalde el mateix dia què, contràriament al que es puga imaginar, els bous pateixen a la plaça i als carrers. Però tot això ja se sap des de fa anys. Val a dir que l’intent conciliatori de Ribó és conseqüent amb tot el catàleg de recursos que acostuma a fer servir l’esquerra instal·lada a l’hora de desertar dels conflictes o treure bandera blanca, just abans de la capitulació. Té igual els bous, els accents ortogràfics de la innombrable o la jerarquia catòlica. Millor que no pregunten “ací qui mana?”, perquè poden haver sorpreses. Encara no s’havien apaivagat les bones intencions de l’alcalde, quan la premsa local s’hi feia ressò de les declaracions d’un portaveu de la diputació provincial, la identitat del qual va quedar en l’anonimat (!!!) tot i la condició de portaveu: “No somos quién para cambiar la fiesta. La fiesta es la que es y serán los taurinos quienes decidan cómo ha de ser. Somos respetuosos al máximo con las costumbres y las tradiciones. Y no nos gusta meternos en los espacios de los demás”. I encara n’hi haurà qui creu que les diputacions tenen alguna utilitat, més enllà de rendir-se a l’enemic. ¡Vivan las caenas!
Llàstima de societat premoderna i de lideratges a mig camí entre el segrest i la clandestinitat, que encara no han entès que l’hàbitat del bou es troba pasturant amb la vaca i no fent les delícies d’una tribu d’inquisidors amb accés a subvencions públiques. Mentrestant arriba l’extinció de la tauromàquia i derivats, i torna l’harmonia als prats, i la higiene als carrers i les places d’uns pobles lliures de violència i crueltat contra els animals, davant l’enfrontament desigual entre el bou i el torero (o similar), jo vull que guanye el bou. Sempre.
