La “burrocràcia” continental ja farà els càlculs convenients per a baixar del burro o per a seguir mantenint un desficaci que altera els bioritmes de la ciutadania en distinta intensitat i conseqüències. Clar que també poden haver-hi misterioses raons d’estat que ens lliguen al canvi d’hora dues vegades a l’any i, si és així, difícilment participarem del secret. Podem afirmar amb rotunditat que la productivitat laboral no és el motiu. La pluriocupació del tardofranquisme ha deixat lloc a la precarietat actual després d’un viatge insòlit, però està demostrat que un horari laboral interminable no garanteix millors resultats. Ni en els comptes d’explotació de les empreses, ni en la conciliació o el lleure de la població ocupada. L’any 2011 ací vam treballar una mitjana de 277 hores més que els alemanys, segons dades de l’Institut d’Estudis Econòmics (IEE) a partir d’estadístiques de l’OCDE, que situen la mitjana d’hores treballades a l’estat espanyol durant el 2011 en 1.690 hores, davant les 1.413 hores d’Alemanya. També treballem més que la mitjana a Finlàndia, Suècia, Regne Unit o Àustria. En plena regressió del capitalisme al feudalisme, fins i tot a l’esclavisme segons el lloc, plantejar lògiques de benestar personal i/o familiar lligades a la racionalització d’horaris i activitats laborals, també en l’àmbit dels comerços, pot semblar estúpid. Per a comprovar-ho, només caldria mirar a la cara de l’esclavista, perdó, de l’empresari immediatament després de formular qualsevol proposta en sentit contrari al costum i a la legislació laboral vigent. Definitivament, el retorn a la normalitat horària a l’àmbit de la UE, queda lluny.
A l’estat espanyol la qüestió adquireix una dimensió més estrambòtica. Mentre que a Europa només hi ha cinc o set mesos d’anormalitat, per dir-ho així, Espanya pateix cinc mesos d’extravagància derivada de les directives comunitàries -això és, una hora de diferència respecte del fus horari que ens pertoca d’acord amb la longitud geogràfica, amb el meridià de Greenwich com a referent. I dues hores, quan encetem, cada primavera, l’anomenat horari d’estiu. Aquesta hora no depèn de les arbitrarietats comunitàries, sinó d’una decisió adoptada pel general Franco quan va imposar l’horari de Berlin tan aviat com l’exèrcit de Hitler va entrar a París. D’això ja han passat uns quants anys. I quan va acabar la Segona Guerra Mundial, mentre bona part dels diversos països que havien alterat les manilles del rellotge van tornar a posar-les en hora, des de l’Espanya de Franco ençà el rellotge continua amb l’hora avançada. Posar-hi ordre no és en aquest cas competència de Brussel·les, sinó (per ara) de Madrid. Resulta inexplicable, per dir-ho d’una manera elegant, que cap govern de la democràcia haja derogat la disposició franquista, però si hi ha misteris o secrets d’estat que aconsellen mantenir el despropòsit, ja toca que ho expliquen. Per cert, a Catalunya, vostès perdonen, ja porten camí fet amb iniciatives per a racionalitzar els horaris, a fi d’assolir millors registres de productivitat laboral, però també per a conciliar temps lliure, descans i hàbits saludables. Fins i tot hi ha informes i dictàmens que el Parlament està a punt de concretar en compromisos, lleis i normatives. Ací potser esperen que ploga. O, pitjor encara, el que diguen a Madrid.
