Aquesta oberfürer de la Vall d’Uixó en funcions de mariscal de camp no ho té ni la meitat de fàcil que s’havia imaginat per a controlar el ramat d’imputats d’un Partit Popular que hauria d’estar il·legalitzat d’acord amb la legislació vigent. Pitjor encara, en caure la nit i tornar al refugi cavernari, s’ignora quants i quins nous imputats s’afegiran en el nou dia al corredor de la mort, per dir-ho suau. Això no és manera de viure ni de liderar un partit polític. Amb l’agreujant que el PP, com quasi tota la resta de competidors, és una organització leninista, amb les decisions fortament centralitzades en un despatx d’una planta d’un edifici del carrer de Gènova, a Madrid, capital d’España. De manera que clama la Bonig amb eixa veu de barítona rural contra els regidors de l’ajuntament de València enxampats amb el presumpte blanqueig de diner, perquè deixen les actes a fi de fer veure que s’hi fa feina de sanejament en les clavegueres peperes, i l’esquadra patibulària, convenientment amotinada per Rita Barberà, li fot una portada en els morros a la lideressa del pensament brutoliberal de la parròquia. I quan la comandant apel·la a l’escalafó superior, el registrador de la propietat que suposadament mana i hauria de conèixer fil per randa com va l’empresa, que per això n’és el president, deixa la Bonig amb el cul a l’aire, perquè l’avalot dels regidors no serà res per a Rajoy, comparat amb la presumible reacció de la Barberà en l’instant que perceba la desconnexió de l’escut que tot i amb dificultats la protegeix. L’Estrella de la Mort té els dies comptats.
A Isabel Bonig li se multipliquen els fronts on acudir a disparar i els avisos de mascletada, quan li apropen micròfons i càmeres, acaben en traca xinesa. D’una banda, ha d’intentar conservar la cadira, abans que li la pispen. Sobretot ara que s’obre una època de grans oportunitats per a la nova lleva de trepadors (i trepadores) amb ganes de llaurar-se un passar en el PP, a condició de lluir un expedient net d’antecedents penals, ni que siga falsificat. Difícil, però no impossible. A més a més, l’encarregada provisional de la confraria valenciana s’enfronta a una tropa d’amnèsics que no recorda on, ni com, ni quan va delinquir sense voler. Naturalment, en defensa pròpia, com la mateixa Barberà, que recorda haver pagat la derrama electoral amb un taló, però li s’escapa si a la centrifugadora blanqueja més Ariel o Dixán. Bonig tampoc controla l’agenda ni els bioritmes ciclotímics de Rajoy. Missió impossible, considerant que el president en funcions del govern i president (en defuncions) del PP és, com la mateixa organització criminal -per citar un auto judicial recent- un ostatge de l’ex alcaldessa de València. I encara ens esperen grans espectacles a costa de Valmor, la Fira de València, les noves temporades de Gürtel i el llarg etcètera. Dintre la caverna, retrona Bonig en cooficial: “Yo no mandé mis naves a luchar contra los elementos”.
Rita Barberà, amnèsica a l’hora d’encarar els tràmits judicials, té memòria d’elefanta. Ella ho sap i la resta, també. Una conseqüència natural d’haver-se mantingut en una posició dominant, primer en AP i després en el PP, durant més de tres dècades. Rita ho sap tot de tots. Perquè tot ha passat per ella o pel seu costat. I això val per a tota classe de transaccions: polítiques, empresarials, financeres i per als que venien de safari. El PP tremola. Rajoy tremola, malgrat que vullga fer-nos creure que ell pensava que els partits polítics es finançaven amb rifes o amb les guardioles del Domund. Tremolen els imputats i els que porten camí de ser-ho. I davant el jutge, si cal negociar la rebaixa d’una condemna -com fa Enrique Ortiz, ai, en confessar que finançava el PP-, es canta “La traviata” per convicció o per força major, com cantaran Alfonso Grau, María José Alcón i tot l’orfeó de lleialtats trencades. Les que són evidents i les que van afinant mentre esperen torn a la cua. Tots a una veu, seguint la consigna del notari de Sueca Bernat i Baldoví: “Sea nuestra divisa salvar, al menos, la camisa”. I ací sobreviu, soldada a l’escó, Rita Barberà, senadora -com Alberto Fabra- gràcies al plenari cutxipanda en què la dreta brutoliberal i l’esquerra pluralment instal·lada es van repartir les nòmines de la cripta, passant-se per baix cama el reglament de les Corts i algun que altre postulat ètic i estètic. Minúcies per a la història.
La Barberà, en ple declivi polític, manté segrestada la tropa i continua -de moment- guanyant batalles com si fora el Cid Campeador, mentre la Bonig no arriba ni a fer-li ombra a Babieca. Desesperant, però abans que un nou recanvi ens il·lumine sobre les virtuts que mai descobrirem en la tosca oberfürer de la Vall d’Uixó, tapem-nos els oïts, el nas i tot allò que calga, i cridem, ni que siga des de l’exili: Salvem la Bonig!
