El País Valencià, amb el doble de la població que Castella i Lleó, sense anar més lluny, elegirà pràcticament el mateix nombre de diputats. La suma d’electors de Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Aragó i la Rioja ocuparà 70 escons en el Congrés dels Diputats, mentre que Catalunya en triarà 47 amb 5,5 milions d’electors. Les dues comunitats de la Meseta -3,7 milions de votants- elegeixen 53 diputats. Segons les dades del CIS, també són les autonomies més centralistes si deixem de banda Madrid, que tampoc es queda arrere quant a espanyolisme salvatge. No és cap novetat que el sistema electoral acostuma a beneficiar els votants (i partits) més conservadors, tant per la sobrerepresentació de determinades províncies –districtes electorals, per entendre’ns-, com per l’exclusió de partits minoritaris en aquells districtes amb menys escons a triar entre les demarcacions de l’Espanya del cereal. Conseqüentment, ja sabem qui portarà avantatge en les eleccions de juny.
El sistema electoral que patim va començar a rodar quan els telèfons eren de considerable volum, de color negre i de baquelita. Encara quedaven arbres al costat de les carreteres i certament hi havia zones que patien despoblació. Ara també n’hi ha, de despoblació. Aquest ha estat el gran pretext de la desproporció del sistema quant a la conversió de vots en escons. Compensar les zones més despoblades -parlem del 1977-, com si tots els diputats (i les diputades) que triaven a Sòria, Ciudad Real, Logronyo o Albacete votaren conjuntament i de forma unànime, fidels a la demarcació per damunt de qualsevol altra consideració i amb independència de la ideologia o el partit que hi haguera darrere de la proposta. Un insult a la intel·ligència que perdura vora 40 anys.
En la comèdia dels pactes, els partits –excepció feta pel PP, al qual li va de cine mantenir-ho tot tal com està- tampoc s’han estirat molt en aquesta qüestió més enllà d’apostar per un sistema més proporcional –sense concretar-, desbloquejar les candidatures, fer llistes paritàries i poca cosa més. Per a quan caiga el mite de la prima per despoblació, ja estarà preparada l’excusa per a contenir la proporcionalitat segons què necessiten els partits instal·lats per a evitar repartir poder i augmentar la pluralitat. Aleshores arribarà l’amenaça del desgovern. Com si la pluralitat d’actors impedís la negociació i els acords programàtics més conseqüents entre blocs ideològics. Només cal mirar cap a altres latituds, que el món no s’acaba a Torrelodones. Sense acord de govern i amb la comèdia finiquitada, l’assumpte torna a ajornar-se i dependrà, arribat el cas, de la correlació de forces resultant dels nous comicis i de la voluntat de les parts. En cap cas, vist el que s’ha vist, no deixen massa espai per a l’optimisme.
De sistemes electorals proporcionals, n’hi ha un gran ventall on triar. L’elecció depèn de la qualitat democràtica de la societat, el país o el territori on s’haja d’aplicar. Al capdavall, és un dels mecanismes d’expressió de la ciutadania. Passa que a les dictadures, com a les democràcies amb despotisme, corrupció i derivats, en la cursa del poder (i de les polítiques que s’apliquen) està reservat el dret d’admissió. Per això, entre altres motius, a una part de l’electorat se li farà molt costa amunt anar a votar en la calor apegalosa de juny. Cosa que ja sabem a qui beneficia, però la paciència s’ha convertit en un bé escàs i ens trobem a una cantonada d’enviar-ho tot a fer la mà, per dir-ho en un llenguatge elegant.
