La dreta beata enceta l’ofensiva contra les polítiques d’ensenyament públic en formació d’atac. Pel flanc de classe, amb els negociants de la concertada -empresa privada amb subvenció pública- reforçats per la infanteria de pares i mares que no només no se’n refien de la qualitat educativa del sector públic, amb independència que sàpiguen ubicar en el mapa Finlàndia i els resultats que presenten els països civilitzats, sinó que a més pretenen protegir els seus fills i les seues filles de qualsevol contacte indesitjable -vés a saber qui hi haurà en els barracons amb vocació d’eterna perdurabilitat que va improvisar el PP-, o d’uns hipotètics balanços tristos o incerts, com a conseqüència de la manca d’inversions i de la devastació practicada per vint anys d’hegemonia política, ara en hores baixes. Entre altres motius que exhibiran o amagaran, a conveniència, al llarg de les imminents algaravies de carrer. Pel flanc espiritista, la flota arquebisbal. Una multinacional de les ànimes amb més de dos mil anys d’adoctrinament que, en aquest territori aïllat de la Revolució Francesa, ha mantingut una insòlita influència i capacitat de coacció (i de recaptació!) malgrat les tèbies i ocasionals polítiques socialdemòcrates, tan respectuoses amb els privilegis de la Santa Inquisició i resta de negociats amb sotanes i collarets.
En qualsevol país civilitzat, per no dir en qualsevol estat laic, l’univers de les creences està reservat a l’àmbit privat i, a més a més, cada confraria, secta o carnaval es paga la festa respectiva. Ho dic després d’haver vist, espantat, com alguns exemplars d’alcalde de l’esquerra instal·lada es llançaven de cap a la primera processó que tenien oportunitat, fins i tot compartint l’ombra del pal·li amb la fera purpurada. Coses de la nova política. En el món modern l’estat garanteix la pràctica dels cultes que animen el catàleg, sense que el soroll dels càntics i de les panderetes incomode el veïnat. Per la mateixa raó, en les societats modernes és l’estat qui determina els continguts i els itineraris curriculars de l’alumnat, en funció d’uns objectius formatius, cohesionadors i naturalment desvinculats dels àmbits de la màgia, la superstició i les aventures o desventures d’éssers estranys, invisibles, màrtirs o professionals del miracle amb denominació d’origen. Espanya i les rodalies són diferents. Franco va morir al llit i 40 anys després encara continua vigent un Concordat inconstitucional amb l’estat Vaticà, mitjançant el qual s’hi produeix una extracció de recursos permanent, alhora que es garanteix la preferència de culte i altres beneficis associats, tant en el camp educatiu -per dir-ho així-, com en el patrimonial, i fins i tot l’apropiació indeguda de béns immobles i l’eximent de pagar impostos. Per a corregir aquestes irregularitats, com està comprovat, mai és el moment, ara no toca i sempre hi haurà alguna altra prioritat o processó que impedirà posar les coses en el lloc que pertoque.
Vint anys llarguíssims de domini del PP, amb el tracte pressupostari preferencial cap als centres concertats i catòlics, han produït una malformació congènita en la dreta beata, que confiava al fet que tot continuaria aproximadament igual. Vaja, no és que la quadrilla s’opose que el nou govern de la Generalitat intente restaurar i potenciar el sector públic, incloent l’educatiu. El problema és que davant la falta de recursos i el setge financer que imposa -per quant de temps?- el govern central, la inquisició i les falles adjacents no acaben de creure’s que puguen quedar-se sense una part del pastís. Tradicionalment, la part més substanciosa del pastís. I per si no fóra bastant, aquells centres concertats que vulguen mantenir alguna classe d’injecció financera -tan atípica en les societats que demostren cada dia la solvència de l’ensenyament públic i la evident manca de necessitat del sector privat-, hauran d’ajustar-se a unes mínimes regles de compromís, com a mínim a l’hora d’omplir les aules. O siga, un canvi substancial sobre la dolça situació anterior que deriva en una declaració de guerra. Amb la negociació d’un hipotètic nou sistema de finançament autonòmic, si això arriba algun dia, segurament passarà el mateix. No és que l’Espanya del cereal mantinga cap prevenció perquè el País Valencià no tinga allò que li pertoque. O sí. El problema és que cap dels deixebles de don Pelayo, els Reis Catòlics i el general Moscardó volen renunciar al subministrament habitual i algú els ha de pagar la festa.
La dreta beata vol guerra. El govern d’esquerres -sense entrar en detalls- té la gran oportunitat d’enviar infanteria, artilleria, aviació i passar-los per damunt. Una acció definitiva coordinada, ràpida i exemplar que pose fi a tant d’excés, a tanta broma macabra i a segles d’extorsió consentida. Si no fumiguen contra la processionària del pi, com a mínim que planten cara a la plaga de bisbes i altres elits de Covadonga. Prenguen exemple de Juan Álvarez Mendizábal, que en glòria estiga. Si no ho fan i claudiquen, o habiliten alguna altra classe de compensació amb càrrec als pressupostos, no serà per covardia o per pànic a la inquisició. Probablement és que també somien a eixir en les processons.
