Benvinguts a Mordor

16 maig 2016 01:00h

Acaba d’inaugurar-se la temporada de despropòsits verbals, tot i que hi ha la sensació –justificada- que en aquesta classe de gènere sempre ens trobem de rebaixes, ofertes i saldos. Fa la impressió que vivim instal·lats, presoners o a mercè del disbarat. El deliri també està globalitzat. No hi ha escapatòria possible. Benvinguts a Mordor. Mordor és l’amenaça permanent, el bombardeig incessant de pors i incerteses, la coacció de la voluntat. Si fa no fa, com passava a la Edat Mitjana, en què hi no faltaven estaments que sostenien el propi poder gràcies a la superstició, a la mentida, a la manipulació i, per damunt de tot, gràcies a la ignorància de la gent. La indigència intel·lectual, l’absència de crítica –de criteri ferm-, de racionalitat, el predomini de la covardia o de la resignació, l’apatia, la renúncia, la conformitat sense més i altres mostres de delegació o fugida de la pròpia responsabilitat cívica conformen el caldo de cultiu de la coerció.  Mordor et vigila. Qualsevol desviació dels marges establerts provocarà que  l’univers es precipite sobre els infractors.

Fa uns dies el primer ministre britànic, David Cameron, va exhibir Mordor sense vergonya de posar-se en ridícul. La campanya del referèndum del mes de juny, en què es decidirà si el Regne Unit continua formant part de la Unió Europea –circumstància que sempre ha dissimulat a la perfecció-, ha posat a prova el raciocini, habitualment sota sospita, de tota classe de mandataris disposats a insultar la intel·ligència de la ciutadania a canvi de fer valer els propis arguments, més enllà del percentatge d’encert o de desencert amb que els adoben. Els britànics hauran de tenir paciència. La mateixa, dalt o baix, que haurà de contenir-nos en aquestes latituds davant l’allau d’incongruències i absurditats que s’abocaran al llarg de la campanya electoral bis. Mordor és Londres, Madrid, Espanya i rodalies.

Cameron la va dir grossa. Si guanya el Brexit, és a dir, si la majoria del Regne Unit vota per l’eixida de la Unió Europea, la pau al continent estaria amenaçada fins a l’extrem que la situació resultant propiciaria una guerra. El ‘premier’ va il·lustrar Mordor amb els episodis bèl·lics d’Ucraïna i dels Balcans. No es descarta que, al ritme que porta, en pròximes intervencions vagen desfilant les dues guerres mundials, la dels Cent Anys o les incursions de l’emperador Adrià per on bramava la tonyina. A l’hora d’atemorir, tot val. L’eixida de to del primer ministre va provocar la riallota general entre tota classe d’adversaris i d’aliats. Però si un dirigent polític amb les responsabilitats –i la formació- del senyor Cameron apel·la a un disbarat d’aqueixa magnitud, és perquè el vot de la por acostuma a donar bons resultats. En el Regne Unit ho acredita l’encara recent referèndum sobre la independència d’Escòcia, decantat per poc a favor de l’unionisme gràcies als sufragis d’un segment de jubilats i persones majors, atemorides pels discursos que amenaçaven amb fer-los perdre la pensió. Si l’hagueren de tornar a fer, el referèndum a Escòcia –cas d’imposar-se el Brexit hi ha moltes possibilitats que s’hi convoque, atès que per als escocesos canvien les regles de joc-, aquesta bogeria probablement no colaria. Però n’hi hauria de noves, com ara la possibilitat que el monstre del llac Ness emigrés a Dinamarca. O que Rajoy i Aznar s’hi nacionalitzen britànics i no descarten conduir per l’esquerra.

Hi ha una vacuna contra el disbarat en qualsevol de les diverses mutacions possibles: la informació serena i contrastada, el debat amb interlocutors sòlids –els destarifats operen en exclusiva a tota classe de tertúlies radiofòniques i televisives espanyoles-, la qualitat argumental al servei d’una ciutadania major d’edat preparada per a valorar què li convé. Sense complexes ni manipulacions. Un impossible, quan els mateixos partits i la pràctica totalitat de l’entramat mediàtic se n’han passat a Mordor. Al referèndum escocès al qual em referia, la BBC es va deixar bona part del seu mític plomall de neutralitat en favor de la causa unionista. I cada volta que un mitjà públic renuncia a l’ADN, esdevé tard o d’hora més dèbil davant el poder polític, com és el cas. El crèdit costa molt d’atresorar i es pot perdre en un parell de jugades fosques.

Cameron amenaça als seus conciutadans que pot haver-hi una guerra si voten Brexit. Tan de bo puguen triar un enemic assequible. Luxemburg queda prop i no caldria tant d’operatiu com fa anys a les Malvines. Amenaçar amb un conflicte bèl·lic pot garantir-li  que els partidaris de mantenir-se dins la UE, ara en condicions molt més preferencials –sense  comptar la barra lliure entre la City i les colònies-paradisos fiscals-, siguen majoria. O no. Però el primer ministre ha posat el llistó ben alt. A veure qui ho supera. A l’Espanya de Rajoy i les castigades perifèries Mordor és molt més que una amenaça. Instal·lats entre la renúncia i el disbarat, Mordor ha derivat en  una forma de vida molt pareguda a una condemna de perpetuïtat.

Manuel S. Jardí
next