Fa uns dies el primer ministre britànic, David Cameron, va exhibir Mordor sense vergonya de posar-se en ridícul. La campanya del referèndum del mes de juny, en què es decidirà si el Regne Unit continua formant part de la Unió Europea –circumstància que sempre ha dissimulat a la perfecció-, ha posat a prova el raciocini, habitualment sota sospita, de tota classe de mandataris disposats a insultar la intel·ligència de la ciutadania a canvi de fer valer els propis arguments, més enllà del percentatge d’encert o de desencert amb que els adoben. Els britànics hauran de tenir paciència. La mateixa, dalt o baix, que haurà de contenir-nos en aquestes latituds davant l’allau d’incongruències i absurditats que s’abocaran al llarg de la campanya electoral bis. Mordor és Londres, Madrid, Espanya i rodalies.
Cameron la va dir grossa. Si guanya el Brexit, és a dir, si la majoria del Regne Unit vota per l’eixida de la Unió Europea, la pau al continent estaria amenaçada fins a l’extrem que la situació resultant propiciaria una guerra. El ‘premier’ va il·lustrar Mordor amb els episodis bèl·lics d’Ucraïna i dels Balcans. No es descarta que, al ritme que porta, en pròximes intervencions vagen desfilant les dues guerres mundials, la dels Cent Anys o les incursions de l’emperador Adrià per on bramava la tonyina. A l’hora d’atemorir, tot val. L’eixida de to del primer ministre va provocar la riallota general entre tota classe d’adversaris i d’aliats. Però si un dirigent polític amb les responsabilitats –i la formació- del senyor Cameron apel·la a un disbarat d’aqueixa magnitud, és perquè el vot de la por acostuma a donar bons resultats. En el Regne Unit ho acredita l’encara recent referèndum sobre la independència d’Escòcia, decantat per poc a favor de l’unionisme gràcies als sufragis d’un segment de jubilats i persones majors, atemorides pels discursos que amenaçaven amb fer-los perdre la pensió. Si l’hagueren de tornar a fer, el referèndum a Escòcia –cas d’imposar-se el Brexit hi ha moltes possibilitats que s’hi convoque, atès que per als escocesos canvien les regles de joc-, aquesta bogeria probablement no colaria. Però n’hi hauria de noves, com ara la possibilitat que el monstre del llac Ness emigrés a Dinamarca. O que Rajoy i Aznar s’hi nacionalitzen britànics i no descarten conduir per l’esquerra.
Hi ha una vacuna contra el disbarat en qualsevol de les diverses mutacions possibles: la informació serena i contrastada, el debat amb interlocutors sòlids –els destarifats operen en exclusiva a tota classe de tertúlies radiofòniques i televisives espanyoles-, la qualitat argumental al servei d’una ciutadania major d’edat preparada per a valorar què li convé. Sense complexes ni manipulacions. Un impossible, quan els mateixos partits i la pràctica totalitat de l’entramat mediàtic se n’han passat a Mordor. Al referèndum escocès al qual em referia, la BBC es va deixar bona part del seu mític plomall de neutralitat en favor de la causa unionista. I cada volta que un mitjà públic renuncia a l’ADN, esdevé tard o d’hora més dèbil davant el poder polític, com és el cas. El crèdit costa molt d’atresorar i es pot perdre en un parell de jugades fosques.
Cameron amenaça als seus conciutadans que pot haver-hi una guerra si voten Brexit. Tan de bo puguen triar un enemic assequible. Luxemburg queda prop i no caldria tant d’operatiu com fa anys a les Malvines. Amenaçar amb un conflicte bèl·lic pot garantir-li que els partidaris de mantenir-se dins la UE, ara en condicions molt més preferencials –sense comptar la barra lliure entre la City i les colònies-paradisos fiscals-, siguen majoria. O no. Però el primer ministre ha posat el llistó ben alt. A veure qui ho supera. A l’Espanya de Rajoy i les castigades perifèries Mordor és molt més que una amenaça. Instal·lats entre la renúncia i el disbarat, Mordor ha derivat en una forma de vida molt pareguda a una condemna de perpetuïtat.
