El Brexit té la seua cosa. Per als europeistes dogmàtics –que tampoc acostumen a donar massa importància a la davallada social que ha generat tant d’euroescepticisme i incredulitat entre les classes més desafavorides-, la victòria del “Sí” esdevindria una tragèdia. El vot de la por, lluny de ser l’últim recurs dels tafurs, s’ha convertit en un costum habitual en absència de debats seriosos, ben documentats, democràticament consistents i amb perspectives resolutives. Al Regne Unit i a l’Espanya postfranquista. Si guanya el Brexit, la posició del primer ministre, David Cameron, podria trontollar. Cosa que en cap cas significaria que els laboristes –llàstima de Jeremy Corbyn- assoliren el govern. Però, en canvi, tal com ha plantejat la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, el triomf del “Sí” activaria un nou referèndum per la independència d’Escòcia. I a la segona, descomptats el vot de la por i la guerra bruta, Europa potser assistirà al naixement d’un nou estat. Que, d’altra banda, és qüestió de temps. Amb el consegüent efecte estimulant en altes demarcacions que m’estalvie citar. I si la majoria dels votants, ni que siga per poc marge, diuen “No”, el Regne Unit gaudirà d’avantatges afegits com a compensació per la permanència. Siguen els que siguen, seran condicions distintes a les vigents per a la resta d’estats subjectes a les normatives que emanen de la UE. És a dir, que dins o fora, el Regne Unit continuarà dissimulant a conveniència de part la pertinença al club. La qual cosa hauria de provocar alguna classe de reflexió a la resta de convidats de pedra, sense manies ni flatulències grandiloqüents, sobre la viabilitat d’aquesta mena de corporació pervertida pels poders financers i altres grups aliens a la voluntat de la ciutadania. I ja de pas, fer-se mirar això de votar cada sis anys, per acomodar una nòmina d’eurodiputats (i eurodiputades) que a l’hora de la veritat no pinten fava. Com a mínim, canviar les regles de joc, o explicar a la ciutadania que allò que no pot ser, no pot ser, i a més és impossible. Per si volen continuar sufragant la penya.
La cita del 26 manté uns altres tres ò quatre focus d’interès. Com ara, contrastar la capacitat d’influència de les enquestes i sondeigs de traca. O comparar la xifra d’abstencions i de vots nuls del 20-D i 26-J. Sense conseqüències, naturalment, ni ànim d’extrapolar desafeccions cap als governs de proximitat. Ja se sap que la preocupació dels partits i partidets per aquestes magnituds dura escassament el que requereix l’extensió de la frase en què expressen, arribat el cas, la preocupació per l’abstenció i el vot nul. Una altra. A hores d’ara, atès el desinterès general per la campanya pròpiament dita, hi ha la incògnita sobre dues preguntes. Una, com s’ho faran per a aplicar les retallades que imposa l’Europa de l’austericidi. Sabem que Rajoy (i C’s, la marca blanca del PP cada vegada més aigualida) farà el que li manen, tan aviat siga investit president. A condició que tal catàstrofe –considerant uns resultats aproximadament idèntics als del desembre quant a sumes i combinacions- la fa possible el PSOE per activa o per passiva. La Merkel, el Draghi i companyia no tenen intenció d’esperar cap efecte de reformes fiscals, especialment si són de caire progressiu i fan pagar rendes altes i patrimonis. Què o com faran els que no són PP ni C’s? Tenen, per cert, algun pla per a posar fi a aquest model d’Europa indesitjable?
El gran misteri després de l’escrutini consisteix a saber què passarà amb el finançament autonòmic. Un any després de les eleccions autonòmiques “del canvi”, no s’hi detecta per l’horitzó cap intenció de reformar res. El País Valencià continua sotmès a una asfixia que condiciona –tan si volen ser-ne conscients com si giren l’esquena- els resultats i les expectatives que hi havia amb la confraria del botànic, que encara el segon any de legislatura amb la butxaca escurada, un deute abissal i cap intenció compensatòria. Ni per part del govern en funcions, ni de les alternatives. A l’Espanya del cereal, amb confluències o sense, ningú no mostra cap solidaritat amb qui els paga la festa des de la inauguració de les barraques autonòmiques. En campanya electoral, naturalment, això no interessa. A veure si en passar els 4 dies de juny…
