Suprimir això del 5% és relativament fàcil i ràpid, a poc que s’hi posen i n’hi haja una majoria parlamentària que estiga d’acord. El mecanisme, si fa no fa, consisteix a presentar una proposició de reforma legislativa –no parlem de cap llei orgànica-, que s’estudia en la comissió corresponent i passa al plenari de les Corts perquè es vote. Si, a més a més, es fan servir procediments d’urgència… ara no caldria aquest comentari. La confraria del botànic, però, ha decidit mamprendre la reforma electoral per la via lenta. Al País Valencià, des de l’aprovació de l’estatut per la via de l’article 143 de la Constitució, tot és via lenta. Ja siga per a la reforma electoral, el corredor mediterrani, el sistema de finançament, la reobertura d’una televisió de la Senyoreta Pepi’s, i tantes i tantes aspiracions que s’estavellen, una darrere l’altra, com una maledicció.
Les Corts Valencianes han habilitat una comissió perquè treballe això de la reforma electoral. Ja saben la dita: quan vullgues bloquejar qualsevol iniciativa o fer-la podrir, crea una comissió parlamentària. Des de febrer, si no estic mal informat, que uns experts designats per la Conselleria de Justícia i etc., van entregar els treballs que els havien encomanat. El mes que ve, si no passa res, hi haurà una d’aqueixes desfilades que tant agraden als parlamentaris. També als de la nova política, tan idèntica a la vella. Que ningú pense, però, que això significa cap acceleració en l’hipotètica intenció de reformar la llei electoral vigent. Perquè el pretext per a no suprimir la barrera del 5% sense demores ni despeses afegides, era afrontar una reforma integral. Ara és quan el Quixot exclama allò de: “Largo me lo fiáis, amigo Sancho”.
A qui li interessa ara mateix una reforma electoral, o més concretament, la derogació urgent de la barrera del 5%? Que alcen la mà. Sobretot, perquè les circumstàncies han canviat. La història corre molt de pressa i les posicions d’això que s’anomena els actors polítics, canvia a la carrera. Per exemple, el Bloc –versió actualitzada i no sé si finiquitada de l’antiga UPV- ara forma part d’un Compromís emergent que corre en paral·lel a l’organització dels ‘podemites’. Tan paral·lel, que es fa difícil apreciar diferències substancials. Efectes del mercat espanyol d’ofertes i saldos. Ara mateix, si més no en teoria, a més d’un i a més d’una no els vindria massa de gust obrir la possibilitat –per llunyana que fos- d’afavorir una via perquè un o més socis de la cooperativa tingueren opcions d’assolir representació, en cas que el futur imperfecte aconsellés alguna mena de divorci o de separació de béns. Què passaria si la distribució de recompenses en la nova coalició electoral no resultara satisfactòria per a totes les escissions –unes més agres i hostils que altres- del vell Partido Comunista de España, que ara fan de la necessitat virtut i retornen, amb somriures forçats i abraçades de conveniència, sota un nou pavelló? El PP tampoc es posaria a tocar palmes si tot el blaveram que va engolir en l’època de Zaplana fora temptat per la sort i el càlcul, o a l’inversa. I, en fi, els partits clàssics –el PSOE sense anar més lluny- mai han mostrat un entusiasme excessiu per cedir espais dels quals han tret més o menys benefici al llarg de 33 anys. El “ara no toca”, o “hi ha coses més urgents”, s’imposa en l’agenda oficial.
A l’àmbit espanyol passa aproximadament el mateix. Està per veure que el govern –i l’oposició- resultant de les eleccions del 26-J mostren voluntat i ganes de posar al dia un sistema electoral que ha esdevingut indispensable en el manteniment dels desequilibris –si més no quant a representació- concebuts en la transacció democràtica al si de l’España postfranquista. Ben segur que els tafurs marcaran les cartes per treure avantatges impossibles en un sistema equilibrat i més proporcional. Qüestió de temps.
De sistemes electorals vigents a les societats democràtiques d’arreu del món, n’hi ha per a donar i vendre. Cap d’ells fa miracles, ni garanteix els diversos –i sovint contradictoris- interessos que somien els partits i coalicions segons el moment i la situació que cadascú travessa. Però no hi ha dubte que n’hi ha de millors que els que patim a l’estat espanyol. Acaba d’eixir un llibre molt recomanable, a més d’interessant, rigorós i suggeridor: “La reforma electoral perfecta” (Edit. Los Libros de la Catarata i Fundación Alternativas. Madrid. 2016). Els autors són el filòsof i politòleg Alberto Penadés, que va treballar al CIS entre 2008 i 2010, i el catedràtic de la Universitat de València José Manuel Pavía, director del Grup d’Investigació en Processos Electorals i Opinió Pública. De moment, només en castellà. No desvetllaré el contingut –abundant i clarificador-, però trobe que cal subratllar les virtuts d’un text ple d’amenitat que desterra molts prejudicis –fruit de la falta d’informació-, desmunta fal·làcies, ens mostra l’abundància de trampes i desigualtats que patim –és com si jugarem en un estadi inclinat, en què es beneficia el més poderós-, i proposa un model alternatiu, que potser no agradarà massa –o vagen vostés a saber- a la partitocràcia –la vella i la nova-, però que podria subscriure qualsevol ciutadà favorable a l’equilibri i la proporcionalitat. La governabilitat és un altre negociat. No se’l perden. Perquè vagen fent boca: no hi ha districtes provincials. Una catàstrofe per als vells i nouvinguts adoradors d’aquestes demarcacions indesitjables. I sí, hi ha alternatives saludables al que van instaurar durant el postfranquisme. Només calen ganes i voluntat política. Ai!
