A la diputació de València porten una temporada que van sembrats. Als escàndols –mal enterrats- relacionats amb els nomenaments a dit de càrrecs, amb procediments disfressats de concursos de mèrits que van camí dels tribunals –el PP anuncia un contenciós administratiu contra la rocambolesca designació del director de l’Institut Alfons el Magnànim-, aquesta setmana s’han afegit dos iniciatives de traca. Una, a càrrec del diputat (socialista?) Toni Gaspar, encarregat de la plaça de bous de València i partidari ferm d’aquestes pràctiques de salvatgisme i de tortura animal. Al mínim intent d’acabar amb aquestes demostracions de l’Espanya negra, franquista i plena de mosques –per exemple la decisió de l’alcalde Joan Ribó de no permetre bou embolat en la demarcació de València-, surt el diputat Gaspar com un vitorino a defensar tot el catàleg d’animalades emparades per la legislació vigent.
Els que s’emparen en la legislació vigent per a frenar la racionalitat de les societats modernes, tan refractària per aquests indrets, encara mantindrien les cadenes dels esclaus o prohibirien el vot a les dones, perquè així ho determinava la legislació vigent. El tal Toni Gaspar no s’ha quedat ací. La diputació de València es disposa a remunerar el càrrec de “coordinador d’afers taurins”, un contracte d’alta direcció prorrogable cada any. Seran vora 40.000 euros de salari. Això sí, cal que l’aspirant estiga en possessió d’una llicenciatura en periodisme o en comunicació audiovisual. Més enllà que calga posar-li nom i cognoms a la canongia en qüestió –que ben segur que el diputat Gaspar ja deu saber qui serà l’afortunat- aquesta classe d’iniciatives situen el sistema educatiu davant del model productiu i de coneixement que reclama el sector públic. Calen periodistes per a coordinar afers taurins. Fins ara podia resultar més lògic buscar veterinaris, atès que són professionals capaços de distingir entre ulls, banyes, orelles, tos, morro, creu, esquena, espatlla, flanc, anca, ventre, cua, cuixa, peülla, pit, genoll o barballera. Els veterinaris, per posar un exemple, saben diferenciar entre una vaca charolaise, galloway, romanyola o pirinenca, segons la destinació del rumiant. Amb idèntics motius podrien aspirar cuiners, ramaders i biòlegs, entre altres respectables ocupacions. Per quina raó cal un periodista? Que ho expliquen, que ho expliquen, perquè la diputació de València valorarà l’experiència i la preparació tècnica dels candidats en la “gestió cultural d’activitats taurines”!!! Oxímoron al canto. Un impossible, això de gestió cultural i activitats taurines, digne d’equiparar-se amb altres categories universals com “música militar”, “nacionalisme valencià”, “tradició i modernitat” o “pensamiento navarro”. Ja costa el que no està escrit als ajuntaments “nous” treure’s del damunt la coacció de les penyes taurines, grans depredadores dels magres pressupostos municipals, com perquè la diputació alimente la barbarie periodísticament assessorada.
El segon episodi exemplar de la diputació de València va a càrrec de la branca políticament exquisida. Per a ocupar el càrrec de responsable de la gestió de la sala teatral Escalante, se suposa que –com ve sent tradició de la casa- amb vestit fet a mida, es demana aspirant sense estudis ni experiència en cap negociat equivalent. Un altre gran missatge per al sistema educatiu, particularment per als que intenten assolir formació en economia, gestió d’empreses, art dramàtic o qualsevol altra titulació que aporte solvència i justifique la igualtat d’oportunitats.
No hi ha remei. A les diputacions, napalm.
