Keep Calm

27 juny 2016 01:00h

Aquesta espècie de despotisme il·lustrat –tot per al poble, però sense el poble- en versió devaluada en què ens han instal·lat, condemna els referèndums com a forma d’expressió directa de la ciutadania. S’acostuma a desacreditar-los, sobretot quan no s’han marcat prèviament les cartes perquè el resultat esdevinga satisfactori per a alguna de les parts. Hi ha qui tira mà de Franco o de Mussolini per a desacreditar la consulta. En el cas del Brexit, alguns segments de l’opinió s’han afanyat a destacar  els interessos dels partits d’extrema dreta interessats que la Gran Bretanya abandonés l’actual associació coneguda com Unió Europea (UE) –ara en mans d’una maleïda confluència tòxica de troica i governs titella dels poders financers, i un parlament de la Srta Pepi’s-, malgrat la llunyania de l’empresa amb els objectius i ideals que van marcar els fundadors. Com si Mariano Rajoy, el PP i la dreta carpetovetònica en general –contraris al Brexit- foren una amable versió del liberalisme suec. A la Confederació Helvètica els referèndums són un costum saludable i els detractors de la democràcia directa obliden que la jornada electoral que determina als Estats Units qui serà el president s’aprofita per dirimir diverses consultes en alguns estats, aprofitant que s’hi posen urnes. I ningú ha acusat l’imperi de populista. La virtut dels referèndums, això sí, queda subjecta a la informació i el debat, suficient i transparent, per part de les parts. No cap el vot de la por, la demagògia barata i la manipulació burda als entramats mediàtics. Factors que inhabiliten, ara i ací, bona part dels crítics amb les consultes.

Finalment David Cameron pagarà la derrota amb la dimissió –una dimensió desconeguda per aquests indrets-, alhora que quedarà com un bajoca en el Cotton Club, per dir-ho així. No tant per haver perdut, que també, sinó per haver fet la consulta. Dos consultes: la del primer referèndum independentista a Escòcia –que ara té les mans lliures per recuperar el rellotge i el ritme del propi procés d’emancipació nacional- i la del 23 de juny, que ha posat en guàrdia unes classes dirigents estorades i en tràmit d’accelerar el procés de divorci per a no perdre posicions. No siga cosa que les classes mitjanes i desafavorides del continent aprofiten per qüestionar els desequilibris, les causes i les conseqüències, i forcen nous processos de cooperació aliens als interessos dels entramats institucionals vigents.

 S’ignora si els entusiastes del vot de la por hauran aprés alguna cosa després del Brexit. Potser és demanar massa. De tota manera, a poc que es repassen les condicions que imposava el Regne Unit per a romandre a la UE, què volen que els diga? Tot d’avantatges per als mercats, més concretament dels capitals, i tot de desavantatges per als treballadors i els contingents migrants. Amb l’acceptació i complicitat vergonyosa de la resta d’ex socis (europeus), of course. S’obre una gran oportunitat per a fer taula rasa i recomençar un altre projecte europeu pensat des de les majories socials. La resta, que ningú es preocupe, ja s’ho apanyarà la delinqüència financera i tots aquells que ara s’esquinçen els vestits.

A l’Espanya postfranquista, certament, no anem sobrats de referèndums. Si descomptem el del 1976 –quan alguns partits de la presumpta esquerra feien campanya per la ruptura amb el franquisme, però votaren per la reforma i la transacció democràtica-, i el de la Constitució espanyola del 1978, només en comptem dos: el de l’OTAN (1986) i el de la Constitució europea (2005). I aquest darrer, perquè era inevitable. Altres països del continent han sancionat a les urnes tota classe de tractats europeus, ja siguen de l’estil Maastricht o respecte de les adhesions i convenis amb altres estats. I ningú els ha acusat de populistes. Ací, en canvi, són tabú. Els convide a revisar el referèndum sobre la permanència a l’OTAN. En realitat, Aliança Atlàntica, que el llenguatge mai ha sigut neutral. Aquella consulta, acompanyada per abundants coaccions, guerra bruta i manipulació informativa per part del govern espanyol –i dels partidaris del “Sí”-, resulta que no era vinculant. Ens ho van fer creure, però no, no era vinculant. I, a més a més, les tres condicions que acompanyaven la pregunta trampa, s’han incomplert, fil per randa, totes i cadascuna, sense cap conseqüència. Visca la democràcia!

Aspectes col·laterals. Al referèndum del Brexit l’ha acompanyat un cert aldarull sobre la situació en què queda Gibraltar, tot i que els treballadors de la roca estaven més preocupats per la victòria electoral del PP a Espanya. Per a desgràcia de l’espanyolisme rampant – de la dreta postfranquista i del neolerrouxisme emergent-, Gibraltar continuarà exercint les funcions de paradís fiscal i de refugi per a tota classe de pirates, siguen del gremi tecnològic, de la indústria armamentística o sota bandera panamenya. Els treballadors i la resta d’indígenes, a priori, continuaran patint les polítiques vigents. Com la resta, si fa no fa. Però com la ignorància és atrevida, l’espanyolisme rampant farà bé a repassar el Tractat d’Utrecht, perquè si Gibraltar passés unilateralment –no sé com- a l’administració espanyola, Catalunya i els territoris de l’antiga Corona d’Aragó podrien recuperar l’estatus anterior a la guerra de Successió. I potser sense necessitat de referèndum, considerant la urticària que els provoquen les consultes directes a la ciutadania. Keep Calm!

Manuel S. Jardí
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next