Saó, de 40 en 40

La revista Saó acaba de fer 40 anys. Ben mirat, enguany fa 40 anys de quasi tot. Si més no, de tot allò que pensàvem que era possible i que el pas del temps i els mercats del capital i de la voluntat política –que comparteixen espai en la mateixa pescateria− ens han escapolit o situat a l’esfera dels desigs, que deu estar molt prop del món de la fantasia segons Disney. El 1976 del segle XX, la història semblava córrer molt de pressa. Els policies reprimien de gris; ens saludàvem a les manifes per la llibertat, l’aministia i, ai!, l’estatut d’autonomia (a mi que no em tornen a buscar). Ara ens saludem als soterrars. Vicent Torrent va composar la cançó del Tio Canya, però Al Tall encara puja als escenaris si els ho demanen. I hi hagué la Trobada dels Pobles, la Taula de forces polítiques i sindicals (repassen biografies i canvis de cromos en l’àlbum de la política) i tota la literatura pamfletària sobre la transició del capitalisme a la societat sense classes. Que segurament significava que tots acabaríem catedràtics d’alguna matèria més o menys evanescent, però solemnement acadèmica. El periodisme de l’època començava a espolsar-se el poll del franquisme i es gestaven nous mitjans en consonància amb una societat –que pensàvem- en tràmit d’assolir una velocitat uniformement accelerada cap a la modernitat. I no: 40 anys després de deixar pel camí el que no està escrit, hem celebrat la supervivència de Saó. Llarga vida.

De la commemoració del natalici, la setmana passada, al Paranimf de la Universitat de València, ja s’ha alçat l’acta corresponent ací i allà. No obstant això, els recomane la lectura del llibre escrit pel periodista i historiador Francesc Martínez Sanchis. “La revista Saó (1976-1987) Cristians i esquerrans nacionalistes” (PUV, 2016) reuneix la història d’aquesta experiència, un tant insòlita a la vista del producte i dels que han participat, amb un doble mèrit: a més de la quantitat de dades i d’esdeveniments que conformen el relat, hi ha la emoció i la intensitat dels diferents contextos socials, polítics i religiosos en què s’ha desenvolupat la vida d’aquesta proposta mensual. Amb els protagonistes i figurants que han contribuït, mai millor dit, al que ha estat una capçalera testimonial en un ambient no sempre favorable a la pròpia supervivència i desenvolupament. Això del valencianisme –amb perdó de com ho definiria l’enyorat Josep Vicent Marqués− s’ha manejat des de temps antics en àmbits de resistència. La lluita per la normalitat, la trinxera, diguen el que diguen a la confraria del botànic i falles adjacents, continua activa i en perfecte estat de revista. Atenció a banda mereix el fet que uns papers en valencià hagen concitat la col·laboració de persones addictes a la fe cristiana –disculpen la manera d’expressar-ho, pròpia d’un apòstata descregut, valga la redundància− i un allau d’agnòstics més o menys notables. Pràctiques no sé si contra natura, però, sense dubte, mèrit dels successius directors i equips de redacció, conseqüents amb els objectius i els comptes de resultats d’una empresa amb més de 2.000 anys d’antiguitat. En els mercats de valors i en els del capital.

Certament Saó ha estat refugi de continguts i autors –periodistes, escriptors, intel·lectuals, artistes…− proscrits o menystinguts per altres mitjans de referència. Malgrat les bones qualitats exhibides, la nòmina de col·laboradors i la línia editorial, entre d’altres, els hàbits i contums lectors al País Valencià, cap novetat d’altra banda, l’han apartat, com altres que no cal citar, dels quioscs i de la distribució de la premsa convencional. Les tecnologies de la comunicació, els nous suports –digitals, etc.− i el culte inamovible per la gratuïtat dels continguts, ha afavorit la infidelitat dels públics, formalment seguidors de la informació de qualitat i l’anàlisi solvent. Recorde haver-li aconsellat fa temps a l’actual director, Vicent Boscà, que en tornar a passar la gorra, els fons haurien de destinar-se a digitalitzar la història –i el futur− de Saó. El paper ja no el fan servir ni per embolicar entrepans.

Josep Antoni Comes, el primer director de Saó, va subratllar, en la seua intervenció dels 40 anys, el fet que cap dels col·laboradors −molts dels quals són d’una categoria excepcional en l’activitat o àrea de coneixement respectiu− havia guanyat diners per escriure a la revista. Tot de franc. Trobe que ja he citat l’escola i la capacitat de persuasió de l’empresa mare. Però, si més no com a contrapunt, em permetran que situe la posició del periodisme en el present i l’horitzó immediat. Fa 40 anys, els periodistes que aprofitaven qualsevol oportunitat i suport per a trencar la mà no cobraven la feina. Arribat el cas, s’hi recompensava amb unes pessetes tan gratificants com professionalment estimulants. Quatre dècades més tard, un llanterner que repara una aixeta cobra la feina –amb IVA o sense−. Tota la vida. El periodista, novell o amb l’experiència, que li hauria de garantir un passar digne… Què volen que els diga? I encara com Saó manté la tradició d’acollir els proscrits i menystinguts pels mitjans de referència. Per molts anys.