Extraterrestres

A les acaballes dels anys seixanta, en plena universalització de l’accés a la televisió en Espanya, quan el color substituïa a la carrera els monitors primigenis en blanc i negre, va coincidir que la cadena nord-americana ABC llançà una sèrie de culte en el gènere de la ciència ficció. Els invasors va beneficiar-se de l’èxit –encara present en la memòria de les audiències dels Estats Units- del programa que va radiar Orson Welles sobre el guió de La guerra dels móns, basat en la novel·la de H.G. Wells. La telesèrie, amb uns decorats i efectes especials que avalen la creativitat que acompanyava la producció audiovisual en les corporacions de referència, accentuava el dramatisme amb una banda sonora a càrrec del jazzista i compositor d’ofici Dominic Frontiere. L’actor Roy Thinnes –Què se n’haurà fet? – interpretava l’heroi anònim que lluitava en solitari contra uns alienígenes que, per a conquistar el planeta, havien adoptat forma humana. Els televidents de l’època resseguíem cada setmana, amb l’angoixa reglamentària, les peripècies d’aquest arquitecte –del qual potser mai no es va filmar cap plànol a peu d’obra– amb qui els espectadors compartíem un secret: qualsevol podia ser un extraterrestre, tot i que anés vestit de policia, metge, bomber, revisora del metro o mestre d’escola. Ara bé, hi havia un detall que delatava els forasters. No podien tancar totalment la mà per exhibir el puny. El dit corrunx es quedava rígid. Era el senyal que identificava l’enemic. Quan era abatut, deixava un perímetre recremat allà on havia caigut. I fins a la setmana següent. Els extraterrestres en el cinema i la televisió donen per a diversos tractats de semiòtica, però allò que, a hores d’ara, deu estar generalment assumit és que cal ser molt tancat per a pensar que tot l’univers està exclusivament a disposició de terrícoles fabuladors i poetes o com a recurs escènic de profetes i sacerdots, siga quina siga la creença que patrocinen. En qualsevol cas, els extraterrestres hi són i estan entre nosaltres.

Segons que han informat en un comunicat, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) o, si ho prefereixen, la Loca Acadèmia de la Llengua, ha aprovat la traducció al valencià dels rituals dels sagraments de l’Església catòlica amb l’objectiu d’incorporar-los a la pàgina web dels acadèmics i, de pas, que estiguen a l’abast dels usuaris. Quants usuaris? Tres? Cinc? Mitja dotzena? Quarta i mitja?… Afirmen els extraterrestres, dic, els acadèmics, que els rituals inclouen el bateig, la confirmació, la iniciació cristiana (?), la penitència (!!), la unció, l’ordenació i el matrimoni, documents o papirs que, fins ara, han sigut objecte d’estudi per la comissió de textos religiosos de la penya, que segurament és com un escamot avançat dels alienígenes. L’any passat, a falta d’altres feines –terrenalment més útils i pràctiques– els de l’AVL van presentar l’Oracional valencià, editat a mitges amb l’Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià. Tant de bo que se n’hagen editat exemplars suficients perquè ningú no es quede sense.

Que la Loca Acadèmia, sostinguda amb pressupost públic –serà per diners? –, dedique hores i despesa a la paperassa litúrgica del credo catòlic, és conseqüent amb les pràctiques governamentals –de tots els governs– a l’hora de mantenir els privilegis i pràctiques extractives de l’empresa amb seu central al Vaticà, així com d’interpretar l’aconfessionalitat de l’estat establerta en aqueixa Constitució tan corrompuda, esquinçada, malbaratada i prostituïda, sense que ningú s’anime a passar més enllà de la retòrica benintencionada per a arraconar-la definitivament al fons de l’armari. I encara crida més l’atenció que la confraria del botànic, en lloc de fer net, hagen optat per mantenir aquest quiosc anacrònic, com qui s’entesta a conservar un bagul de l’estil Luis XIV, amb corca i tot. En aquest assumpte dels aquelarres religiosos passa com en Els invasors. Mentre la societat avança, xino-xano, pels camins de la secularització malgrat la croada de la Inquisició 2.0 i de l’aparell militar de la multinacional, ací, sota el comandament d’Antonio Cañizares, l’AVL treballa –per expressar-ho així– amb els pergamins i rituals sobre éssers invisibles i altres supersticions que en les societats modernes, per definició, pertanyen a l’esfera privada. A tot açò, ¿s’han preocupat de fer una ullada als últims estudis del CIS sobre creences, pràctiques religioses, segments d’edats, sexes, estudis, entorns urbans i rurals, estadístiques de bateigs, matrimonis, divorcis, cerimònies fúnebres religioses i civils o quefers tan estranys com “la iniciació cristiana”, “la penitència”, “la unció”, etc., per calibrar això que diríem el mercat d’aquestes pràctiques i la rendibilitat social d’aqueixes rutines a la baixa que en El nom de la rosa, d’Umberto Eco, controlaven el monjo Jorge de Burgos i el germà Berengario en la sinistra biblioteca de l’abadia benedictina del segle XIV?

Lamenten els acadèmics la indiferència de Cañizares davant els esforços –diguem-ho així– per traduir tot aqueix paquet de fórmules màgiques per arribar al cel en valencià. I què esperaven de l’inquisidor, si es pot saber? Altres terrícoles es pregunten, atònits, com ha pogut sobreviure el cens valencià tant de temps sense aquestes traduccions, sense haver acabat com Sodoma i Gomorra. A poc que els acadèmics feren una ullada, calibrarien la demografia escassa i minvant, així com les edats que acumulen els practicants d’aquests rituals. Els de debò. Els temples han deixat de ser un reclam. Les masses obreres i camperoles passen de llarg, si no hi ha arquitectures i aspectes simbòlics especialment notables per a parar una estona o evocar un passat imperfecte. Allà on no hi ha pedra, ni tan sols funcionen com a refugi de la calor exterior.

Com a extraterrestres, els de la telesèrie dels seixanta mantenien la tensió dramàtica, gràcies a la música, els efectes especials i el dit corrunx estirat. Els acadèmics maten a base de traduir protocols medievals a major glòria de la irrellevància. Per què no proven amb Màgia Borràs?