La lideresa del Partit Patibulari (PP) va arrencar com si s’acabara de prendre tres cassalles sense respirar. La Bonig agafà aire i bramà contra el president de la Generalitat, Ximo Puig, en qualificar, ai!, d’alta traïció la recepció oficial a la primera autoritat de la comunitat autònoma veïna, la que limita amb les comarques –encara valencianes- del Maestrat i dels Ports. Presumiblement la tempesta verbal va pillar materialment en bragues a la part civilitzada de la Cambra. Cap avís davant aquella mostra temperamental, només comparable a una desencaixonada de San Fermín sense l’avís del coet. Ocasions així mereixerien la complicitat amfetamínica, el ritual d’un canut –tot i que entre la Bonig i Pink Floyd no hi ha color- o un viatge lisèrgic dels que va fer Timothy Leary en els feliços 60. Suportar-ho a pèl reclama una moció contra la tortura.
La portaveu del PP, amb una pretesa indignació de proporcions bíbliques –si fa no fa com quan Moisés baixà del Sinaí, tot carregat amb la làpida del decàleg, i es trobà l’alegre bacanal que havien muntat en la seua absència-, va insistir en això de l’alta traïció, cosa que permet intuir una suposada afició a les pel·lícules bèl·liques. Per descomptat, “Valkíria” abans que “Núremberg”. El pecat d’obrir la porta del Palau de la Generalitat a Puigdemont –haguès preferit l’exalcaldessa de La Vall d’Uixó que el convidat entrara per alguna finestra o escalant la façana?- va anar acompanyat per l’evidència que “vol trencar España”. Qui ho anava a dir, quan España s’enfonsa amb la plantilla oficial i sense ajuda de tercers! Fou el moment en què la inimitable Bonig va tirar mà de l’escola Aguirre (Esperanza Aguirre, of course) per a proclamar, sense envermellir, que España és –literal- la nació més antiga d’Europa. Com a poc -hem d’especular-, de quan el mono va baixar de l’arbre i s’hi va instal·lar en l’etiqueta d’una botella d’anís. Segons això, convindríem que el declivi actual (d’Espanya i algunes rodalies) seria degut als efectes biològics de tanta antigor. En tots els sentits.
No s’acabà ací l’exhibició impúdica de la Thatcher valenciana. Un moment! He dit la Thatcher valenciana? Perdó. Per un instant havia caigut en un dels paranys habituals de les brigades pseudoperiodístiques que es dediquen a prostituir el llenguatge i endreçar biografies impossibles, a base de comparacions buides i grandiloqüentment estèrils. Quina aportació ha fet Isabel Bonig al pensament econòmic liberal? Tres paraules manifestament incompatibles amb la colèrica cabdill provisional de la dreta indígena. La història sumarial del PP les redueix a un simple i perllongat saqueig. El pensament econòmic liberal a l’estil de l’inframón barraquer, mentre no es demostre allò contrari, no passa d’abocar-se al cràter i cridar que furte més qui més puga. I un parell més de detalls per a soterrar la comparativa amb la que fou primera ministra de Gran Bretanya. Bonig i la Thatcher podrien compartir la demolició de tota classe de serveis públics sense excepció. Però la Thatcher, més enllà de la destrossa i salvant la distància intel·lectual, llegia, escrivia i parlava anglés. Tornem a l’aquelarre parlamentari.
El grunyit apocalíptic s’intensificà quan Isabel Bonig, ostentosament avergonyida pel president Puig, el va acusar d’haver començat la catalanització del País Valencià (ella va dir “esta terra”). Una autèntica desconsideració cap a Jaume I, justament en la vigília del 9 d’Octubre. Què, com saben en el PP, es commemora l’arribada de l’Apol·lo 11 a la Lluna.
