El 9 d’Octubre del 1976 era dissabte i una ampla diversitat del ventall polític, des de la democràcia cristiana fins a l’esquerra més immaculada, tenia ganes de festa. Andreu Alfaro havia dissenyat un cartell per a l’ocasió. Una obra d’art convenientment amagada en el bagul de l’oblit, segurament perquè hi havia el lema Dia Nacional del País Valencià. I no portava blau. D’activitats polítiques, aquell dia n’hi havia dos: una autoritzada i una prohibida. L’autoritzada, la de la fundació d’Alianza Popular, el partit que liderava Manuel Fraga Iribarne, on Rita Barberà lluïa a València el carnet número 3 d’afiliada. L’acte prohibit, naturalment, fou la celebració del 9 d’Octubre. Uns dies més tard, la Taula de Forces Polítiques i Sindicals (del País Valencià) va convocar un aplec a l’ermita de Santa Ana (Albal), però la Guàrdia Civil i la Policia antidisturbis ho van impedir. L’entreteniment va derivar en una combinació de caravana de cotxes i concurs a veure qui coneixia millor els recorreguts per les carreteres i pobles de l’Horta: els que pretenien arribar a la cita i els que s’afanyaven a tallar la circulació i reprimir la convocatòria.
Apunts complementaris. El febrer s’havien reunit a Castelló delegacions de Convergència Socialista de Catalunya (encara no era PSC), Partit Socialista de les Illes i l’embrionari grup de socialistes valencians, a fi d’elaborar estratègies conjuntes. Socialisme utòpic, contemplat des de la distància i, sobretot, des de la fosca realitat. El 6 de juny d’aquell any es va constituir el PSPV a Almàssera. Tres mesos després, l’abandonaven dos dels seus fundadors: J.J. Pérez Benlloch i Vicent Ventura. El socialisme autòcton ja apuntava maneres.
El PSOE havia escripturat la nova empresa a Suresnes, prop de París, un any abans de la mort de Franco. Havien actuat com a notaris, per dir-ho així, els serveis secrets nord-americans i es pagava la minuta que finançava Willy Brandt en marcs alemanys. Per a evitar espantades, dues lectures molt recomanables: Soberanos e intervenidos, Joan E. Garcés, Ed. Siglo XXI (2012) i Claves de la Transición 1973-1986 (para adultos), Alfredo Grimaldos, Ed. Península (2013). Sobre la convocatòria de Suresnes, Grimaldos cita Vernon Walters (1917-1982), diplomàtic que fou nomenat per Nixon vicedirector de la CIA: “(Felipe) González y otros miembros de la nueva dirección del partido han conseguido llegar a Francia gracias al apoyo prestado por el propio Servicio Central de Documentación (SCDE). Los oficiales del organismo de inteligencia creado por el almirante Carrero Blanco son los encargados de proporcionarles los pasaportes”. Més endavant, relata el testimoni del comandant Miguel Paredes, del SCDE, després d’una trobada amb la nova cúpula socialista: “Nuestra impresión entonces era que el líder ideológico, el que pensaba más largo, más rápido y con más calado era Pablo Castellanos. El mayor peso moral lo tenía Nicolás Redondo. Felipe González nos pareció un conversador ágil, brillante, con charme… Pero, de pronto, sacó un largo Cohiba, lo encendió con parsimonia y se lo fumó como un sibarita. A mí ese pequeño detalle me chocó, me extrañó. Era un trazo burgués que no encajaba con sus calzones vaqueros, su camisa barata de cuadros, ni con su izquierdismo… En mi informe oficial no mencioné esa bobada del habano ni lo que me sugirió. Pero en mi agenda privada de notas sí que escribí: Felipe González, el sevillano, parece apasionado pero es frío. Hay en él algo falso, engañador. No me ha parecido un hombre de ideales, sino de ambiciones”. Per si algú es pensava que la Policia era ximple.
Tornem a casa. El 27 de novembre, Emilio Attard –que va inventar (i desacreditar uns anys més tard) el bunyol “Comunidad Valenciana”− va moure’s per crear el PPRV (Partido Popular del Reino de Valencia). En fi, el que va passar després no necessàriament queda reflectit amb la fidelitat exigible en els llibres d’història, perquè ja se sap que la història acostumen a (re)escriure-la els guanyadors. Allò ben cert és que, 778 anys després de l’arribada triomfal de Jaume I, del PSPV només queda paperassa d’hemeroteca; el PSOE, a la vista està; el testament de Franco en l’apartat en què ho deixa tot “atado y bien atado”, continua vigent; ací no han parat d’ofrenar glòries a Espanya –ara, a més, “tots a una veu”−; i el 9 d’Octubre hi ha, a banda del protocol oficial, dues rogatives: La processó cínica, pel matí, i una altra de vesprada. Vostès mateixos.
