Les dos barraques eren un homenatge a l’habitatge tradicional dels aborígens de la marjal, que tan bé retrataven “Cañas y barro”, “La barraca” i altres obres, tan evocades com ignorades pels valencians (i valencianes) de pedra picada, aldarulls a Mestalla i Te Déum a la catedral. I mentre Carrau cantava les excel·lències d’aquells arquetipus valencians en transició del feudalisme al capitalisme, desenes d’indústries abocaven els residus a les sèquies i canals que desembocaven a l’Albufera, amenaçant de convertir-la en una fossa sèptica per la via ràpida. Aquella mena de progrés va acabar amb bona part dels ullals on brollava l’aigua dolça per on navegaven tenques i samarucs, i de la que bevien i cuinaven llauradors, pescadors i motoristes que s’encarregaven de regular i assegurar els recursos hídrics necessaris, si més no per al conreu de l’arròs. Van fer falta uns quants anys de lluites –cíviques i polítiques- per a posar una mica d’ordre en aquesta mena de reserva índia, a fi que ningú disparés contra els ecologistes, i els partidaris de l’ordenació urbana i la racionalització d’activitats en el parc natural. A vegades, els caçadors d’afició tardana i gallet fàcil que disparaven sense discriminació –ni trellat- sobre qualsevol espècie amb plomes que alcés el vol, no eren, ni són, la principal amenaça.
Per cert, aquelles dos barraques i l’esplanada d’enfront acullen cada any un concurs internacional d’all i pebre. La categoria interplanetària de la competició no li lleva mèrit a un jurat que ha d’enfrontar-se, cullerot en mà, a una divisió de perols en formació d’atac. Tractant-se d’una cocció picant –la denominació del plat ho diu tot-, continua sent un miracle que, vora mig segle després, cap membre del jurat amb el paladar coent hagi estat qüestionat pel matís de pebre o d’all que ha decantat el trofeu d’un perol a un altre.
El diploma de parc natural, en fi, va mitigar els perills immediats sobre l’Albufera, però no ha posat fi a les amenaces. Tampoc a les batalles més o menys domèstiques, més o menys silencioses, que s’hi lliuren dintre les coordenades establertes en la cartografia oficial. No serà fàcil de recuperar la Punta i l’expansió portuària amenaça la configuració costanera fins al Montgó, però les dones del Palmar van guanyar el dret a pescar. I tornen a haver-hi samarucs, es poden pescar tenques i llisses. Alguns pardals, fins i tot, sobreviuen a l’excitació i la punteria dels escopeters. Les anguiles, ai, no es troben com abans i gamba només queda la de les barraques, un pasodoble immortal, amb lletra i tot, composat per un músic de Catarroja. La història també ha corregut molt de pressa per la marjal. L’Albufera és una galàxia que, tot i estar a tocar de casa, resulta bastant desconeguda per al paisanatge de la metròpoli. No sé si això és bo, però segur que comporta alguns avantatges per a la supervivència del parc.
Sobre l’Albufera han escrit figures rellevants, com ara Joan Fuster o el professor Vicenç M. Rosselló i Verger. Deu fer 30 anys que Emili Piera va publicar –en una edició oficial i, per tant, semiclandestina- “El cas de l’Albufera”. I ara torna amb una joia editorial acabada d’eixir: “La cuina de l’Albufera (i les marjals)” (Perifèric Edicions). No es deixen enganyar pel títol. Efectivament, és un llibre que parla de cuina i, juntament amb receptes i fotografies rialleres –del mateix Emili i de Luis Moreno Buj-, hi ha paisatges, plats que desperten la gana, racons amb encant i matèries sobre les quals es construeixen els somnis més suculents de la gastronomia albuferenca. Incloent postres i licors. Però ens trobem davant d’un treball que va molt més enllà de les fronteres culinàries. De l’Albufera i d’unes altres marjals, com ara el Delta de l’Ebre, amb tantes semblances i tradicions compartides.
Emili Piera, ja ho saben, és un periodista veterà amb múltiples registres a l’hora de contar el que siga. Això li atorga una solvència especial per a abordar un llibre de cultura, amb majúscula, en què trobem arrels, històries, costums i tradicions que van sorgint, juntament amb els plats, les imatges i el receptari, com qui para taula. Un compendi d’amenitat i erudició, adobat amb les pròpies experiències i una garbera de coneixements, a càrrec d’un indígena de Sueca, una espècie natural –no sé si protegida- del parc de l’Albufera. De com vam eixir vius Ferran Torrent, Piera i jo mateix d’un pato (amables correctors: era un pato) amb perdigons, obsequi d’una tirada, condimentat per l’autor, és millor que ho descobreixin entre les 180 pàgines, full amunt full avall, d’un llibre indispensable.
