Trump contra el Botànic

La ressaca de les eleccions nord-americanes encara s’allargarà uns quants dies més, tot i que en eixir el sol cada nova jornada durant els pròxims quatre anys tothom caurà en el compte que Donald Trump segueix present. Omnipresent. De fet, fa molt temps que hi era, encara que el món sencer, i molt especialment les elits més selectes, giraren l’esquena al que es veia vindre. Ara potser no hi ha remei. Però sempre podrem fer-nos un fart de riure, si més no per aquestes latituds, en repassar les declaracions de la diversa gama de lideratges polítics sense excepció, així com les inevitables –però manifestament prescindibles− anàlisis i interpretacions de les singularitats mediàtiques. Qualsevol diria que tenen cosins a Wisconsin o que han passat mitja vida entre les mines de Pennsilvània i baixant pel curs del Mississipí. Afortunadament tot aquest spam, des de les felicitacions fins a les advertències, els desitjos, les reverències o els temors tan atrevidament expressats –també ortogràficament−, difícilment passarà del filtre número 324 de la seu electoral de l’imminent president dels Estats Units d’Amèrica. Un bon exercici d’entreteniment, vist el que s’ha vist, consisteix a establir paral·lelismes i aproximacions, a partir d’algunes evidències i d’altres obvietats –prescindint d’especulacions i de llocs comuns, tan proclius a l’abús− entre el que ha passat als Estats Units d’Amèrica i els pronòstics més pessimistes que planegen sobre el País Valencià a tres anys vista. Al cap i a la fi, si González Lizondo, vull dir Donald Trump –la valencianització dels Estats Units d’Amèrica ha sigut espectacular− ha conquistat la Casa Blanca, que la Bonig o el pal d’una granera esborren el parèntesi de la Confraria del Botànic és una possibilitat que esdevé inevitable.

Primera evidència a propòsit de l’imperi. Barack Obama va assolir en 2008 la presidència dels Estats Units d’Amèrica amb 68.465.974 vots (52,80%). Amb uns milers de vots més que Trump, Hillary Clinton ha posat fi a la seua carrera presidencial. Li ha passat, si fa no fa, com a Al Gore quan va guanyar en vots populars l’any 2000, però va obtenir –si oblidem el joc brut de La Florida− menys representants electorals que George W. Bush. Quan Obama va guanyar Mitt Romney en 2012 –maleïda hemeroteca− Donald Trump va proclamar que el col·legi electoral “és un desastre per a una democràcia”.

Vol dir que el sistema electoral resulta determinant a l’hora de convertir vots en escons i, conseqüentment, en governs. Trump té la possibilitat d’encetar un canvi quant a les regles del joc establertes allà pel segle XVIII als Estats Units d’Amèrica. Però faci el que faci, canviar el sistema electoral a Espanya, en què unes demarcacions (províncies) acumulen representativitat en detriment d’altres, no és cosa d’ell. Tampoc al País Valencià. Que la Confraria del Botànic s’anime (o no) a canviar la llei electoral vigent més enllà de la promesa (encara per materialitzar) de posar fi a la barrera del 5%, a més d’obrir les llistes perquè l’elector i no les nomenklatures dels partits trien entre els candidats, influirà, també, en el percentatge d’abstenció i/o participació per part d’aquells segments probablement més crítics amb el sistema i la partitocràcia vigent, però tan valuosos a l’hora de l’escrutini. Tornant a l’imperi, els recomane les advertències i anàlisis posteriors a la jornada del 8-N del cineasta Michael Moore. L’abstenció i el vot a tercers candidats –quasi un impossible en un sistema electoral majoritari− com a forma de cagar-se en l’establishment, ha afavorit decididament Trump, remarca Moore. Té raó. Vol dir que si les elits pretenen mantenir segons quins blindatges, les polítiques resultants seguiran castigant, inevitablement, les classes més desafavorides. Tornem a casa. La llista amb els candidats és/serà important. Preferiblement oberta. Quan més oberta per als votants, millor. No ho faran, però poden apostar.

Segona evidència. Entre la primera victòria d’Obama i la derrota recent de la candidata Clinton, el Partit Demòcrata s’ha deixat pel camí 10 milions de vots, miler amunt, miler avall. No hi ha bola de vidre que assegure si Bernie Sanders hauria salvat els mobles de la Casa Blanca, però sense cap dubte sintonitzava millor amb un segment de les classes populars que no Hillary, qualificada com la candidata de Wall Street. Llàstima de tantes bufes d’ànec a propòsit dels vots de les dones i de minories ètniques. Ni que foren votants de sèrie amb els mateixos interessos de classe! Prou de ximpleries pretensioses. Milions d’exvotants del Partit Demòcrata no s’han vist representats, ni de lluny, per la candidata. Bona part dels quals formen part de classes mitjanes i baixes que han perdut posicions i solvència en l’ascensor social i tampoc han trobat suport polític en l’Administració Obama. Certament, el president del Yes We Can tenia enfront la majoria republicana al Senat, però fins a quin punt això justifica tot allò que no s’ha fet, ni tan sols s’ha intentat? Tornem a casa. Heus ací un altre motiu de reflexió per aquells que fan com que intenten trobar camí per a la socialdemocràcia europea, a condició que no intenten defugir les conductes, lideratges i sobretot principis perduts o extraviats, mentre s’han acomodat a un sistema en què exerceixen com a majordoms –més o menys remunerats- i poca cosa més. Per cert, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, ara resulta que als Estats Units d’Amèrica també fan referèndums com una pràctica habitual i saludable. Què hi fem?

Alguna cosa més haurà de fer la Confraria del Botànic, més enllà de tapar els forats dels 20 anys de tots els Donald Trump que s’han succeït, des de Zaplana fins a Fabra, amb les orles complementàries de presumptes delinqüents (i delinqüentes?). De pas, paren atenció a les causes i conseqüències de tots els vots que han anat perdent (repassen escrutinis i –si en troben− tendències demoscòpiques fiables) des de les últimes eleccions al Parlament Europeu, posem per cas, fins a la tardor vigent. Posar remei, o no, tampoc depèn necessàriament del govern d’Espanya. Ni de Washington, per descomptat.

Tercera evidència. El triomf de Donald Trump és la victòria final d’una conspiració tramada pels humoristes de tot el món, a fi d’assegurar-se un filó inesgotable. I ací també, si la cosa va com va. Humor negre, naturalment.