Diumenge, 20-N, va ser festa grossa al Valle de los Caídos. Com sabéu, s’acomplien 41 anys des que vaig fer el traspàs. En el llit. Val que això d’estar entubat per tot arreu resultava un punt incòmode i poc estètic des del punt de vista gràfic -encara sospite que fou una revenja del gendre, el marquès de Villaverde-, però jo vaig morir en el llit, a diferència dels Ceaucescu, Hitler i altres líders carismàtics del segle XX, que Nostresenyor manté en la glòria. No hi van haver revoltes bolxevics, ni revolucions a la francessa, ni tan sols primaveres de les que es porten ara per les antigues colònies africanes. Com bé recordareu -i si no ho recordeu, tampoc passa res- vaig deixar escrit un testament per a revalidar allò que ja havia proclamat molt abans: tot quedava “atado y bien atado”. El que mai no hauria somiat és que 41 anys després, la part substancial del meu testament estigués tan vigent. Jo em pensava que l’Arias Navarro o qualsevol altre cap de suro del règim hagués estavellat l’invent en quatre dies i “si te he visto, no me acuerdo”, que diuen ara. Però no. Mira per on, l’Adolfo Suárez ho va endreçar d’allò més bé. I encara com va encertar a no muntar un referèndum per a votar la continuïtat del rei. Llàstima que hagi transcendit. En altres circumstàncies l’aldarull hauria perjudicat al xicon -Felipe VI, crec que li diuen-, però el cagalló dels partits polítics, de tots sense excepció, a perdre la comoditat en què hi viuen instal·lats, especialment les respectives elits, faran que ben aviat s’oblide la renúncia de Suárez i, especialment, la insistència del sevillà Felipe González perquè s’organitzés aquella consulta. Mare de Déu, a aquestes edats, estan emergint-li al Felipe tota classe d’estafes i baixades de camals! Si és el que jo aconsellava als meus ministres: no us claveu en política.
Sobre Espanya com a “unidad de destino en lo universal”, encara estic més sorprés. L’única cosa que em sap greu és que tots els meus -que són quasi tots,des del PP fins als Unidos Podemos passant pel PSOE, Mónica Oltra i la seua amiga la Punset- em neguen l’autoria intel·lectual a l’hora de mostrar-se més espanyols que don Pelayo. Comprenc que no em tinguen massa simpatia, uns perquè són molt remirats, fins i tot per a evitar agraïr-me tota l’herència -també material- que els vaig deixar, i els altres perquè m’han convertit en un recurs retòric per a defugir les seues vergonyes. En fi. No vaig a polemitzar, perquè ací al Valle de los Caídos ja discutim massa, fins i tot a deshora. Qualsevol dia els guàrdies notaran que alguna cosa es mou entre panteons i se’ns acabarà la tranquil·litat. Per cert, feliciteu de la meua part als del Tribunal Constitucional, perquè estan a punt de recuperar les competències de l’enyorat Tribunal de Orden Público (TOP). Ara se n’assabentaran els separatistes del que és dolor, penitència i actes de contricció. Per descomptat, amb l’ajuda de la Prensa del Movimiento, que, observe, ha canviat les capçaleres: abans hi havia “El Alkázar”, “Arriba” i “Baleares”, entre altres, i ara hi ha “El País”, “El Mundo”, “La Razón” i Atresmedia, entre altres. Tots a una veu.
Valencianos, españoles todos. No us vull marejar més i tampoc vull fer sang de la vostra desgràcia. De sang vessada no parlem, perquè no paga la pena trencar l’encant ni la complicitat assolida al llarg dels darrers 41 anys. Home, això del reglament per a l’uniforme de les falleres està ben pensat. Xiquetes, feu cas als majors i no s’arrisqueu a un constipat, o pitjor, una pneumònia, per anar massa descocades. Ben mirat, ja és prou que s’haja mantingut la desfilada de l’ofrena a la Mare de Déu, que -recordeu- vaig instaurar sota el meu règim. Tant de bo que s’acompanyés de bandes de cornetes i tambors. Una desfilada militar, ni que siga amb uniformes folclòrics, és una desfilada militar. I allò que toca és fer-la amb la marcialitat que imposen les cornetes i els tambors. Però no vaig a muntar un escàndol per això. Ja sabéu que la meua veueta no dóna ni per a baríton de tercera fila. Ho feu amb bandes de música, doncs endavant. Però la desfilada, encara que li digueu l’ofrena, s’ha de fer. Les tradicions, ni que siguen de 70 ò 80 anys ençà, són tradicions. I més si tenen patent franquista.
He de dir-vos que això que reclameu del finançament autonòmic és una guerra perduda. Espanya necessita del vostre esforç. Qualsevol dia li dic al Rajoy que us torne a imposar un segell com el del Plan Sur per a pagar les autovies que calen per a viatjar de Cáceres a Soria, o per a l’AVE entre Badajoz i Ciudad Real. És el que diu el vostre himne, eixe que us posa la pell de gallina en les ocasions solemnes: “Para ofrendar nuevas glorias a España, nuestra región supo luchar, ya en el taller y en el campo resuenan cantos de amor, himnos de paz. Paso a la región que avanza en marcha triunfal…” El mateix, si fa no fa, que la normalització d’eixe català que parleu en alguns bars i tavernes. La llengua de l’imperi és el castellà. Què dic castellà? L’espanyol, i prou de bajanades.
Prou feines tinc per contenir a Queipo, Aranda, Yagüe i al subnormal de Millán Astray. No entenen que ara els colps d’estat ja no es fan amb uniforme ni trabuc. Per a eixos tràmits està la banca i l’Ibex 35. Són els encarregats de mantenir la meua herència. Els partits són una broma. Sempre ho han estat. Jo tenia als falangistes, als requetés, als de l’Opus, als de Girón i quatre fills de puta més que de tant en tant em costava controlar-los. Els d’ara són molt més dòcils. Per això em dura la sorpresa 41 anys després. Encara estava de cos present i em pensava que li pegarien foc al Pardo després de confiscar-me les escopetes. I encara em vaig mosquejar en veure Felipe González a bord de l’Azor. En aquell instant vaig comprendre que la meua herència es mantindria a prova de bombes. Ja sé que de tant en tant hi ha alguna cosa que trontolla, com ara el Real Madrid. Afortunadament el Colegio Nacional de Árbitros també vetlla per mantenir els principis i els bons costums al futbol espanyol. Només eixiré del panteó a cagar-me en la mare que ho ha parit, si el Barça tornara a guanyar la Lliga o qualsevol xatarrer de la Xina comunista o de les rodalies compra el Real Madrid, com ha passat amb altres ex clubs de futbol, ara societats anònimes afortunadament subvencionades pels poders públics.
Valencianos, españoles todos. Ho deixe ací, que tenim partida de xamel·lo al Valle. Feu-me el favor de fotre-los un parell d’hòsties als que furten més del que recomana la convenció. Una cosa és guanyar la guerra i cobrar-se el botí, i altra abusar de la paciència dels vençuts o temptar la sort. Això val per als de la Gürtel i per a l’oligopoli de les elèctriques. Els partits i partidets no em fan por. No toqueu els collons, que d’ací a 41 anys confie a que tot vaja aproximadament igual.
Arriba España! Viva yo!
Francisco Franco Bahamonde.
