Les Falles ja són una religió

Com era d’esperar, l’aldarull posterior a la declaració de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la UNESCO no s’ha fet esperar. I, també com era d’esperar, el soroll, el deliri triomfal, els mandataris polítics passant revista davant l’escrutini faller i, en general, les alegries desencadenades amb o sense motiu, tampoc han estat comparables a les ocasions anteriors, quan van obtenir idèntic guardó per part d’aquest organisme internacional altres manifestacions culturals i/o festives del País Valencià, com ara el Palmeral d’Elx, el Misteri, la Llotja, el Tribunal de les Aigües o la Muixeranga d’Algemesí. Confiar que torne el trellat i la mesura, dos béns escassos en aquesta demarcació potser és esperar massa. Definitivament les Falles han esdevingut una religió. Una creença i un patrimoni immaterial són una redundància.

El tràmit complimentat a Addis Abeba difícilment farà oblidar els últims esdeveniments que s’han viscut, perdó, que s’han patit o celebrat segons el cas, als àmbits oficials fallers. Ja saben, això del reglament sobre la conducta i vestuari de les senyores, acompanyants i resta del protocol antediluvià que, de moment, s’ha despatxat amb un propòsit d’esmena –cap dimissió- i l’avís per part del poder paramilitar en forma de reprovació al president de la Junta Central Fallera, Pere Fuset, per 134 a 85 vots. L’ascensió de Rita Barberà a la dreta de Fraga i el desplaçament de l’abanderat Fuset a la capital etíop potser han esmorteït els efectes de cara a la galeria, però la processó va per dins. Aquesta reserva protegida ha quedat públicament marcada amb una diferència de vora 50 vots i una capacitat de mobilització demostrada en múltiples ocasions des de fa 77 anys, en què el general Franco va constituir la Junta Central Fallera tan bon punt va proclamar el cèlebre ban: “En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército rojo, han alcanzado las tropas Nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado”. Des d’aleshores, la junta militar, dic la junta fallera, sempre ha vetllat pel manteniment de les essències, bé quan venia el generalísimo i li feien desfilar un regiment de falleres –i fallers- per a testimoniar-li la “adhesión inquebrantable” amb el vestit reglamentari, bé quan calia frenar la invasió catalanista durant el colp d’estat conegut frívolament com la batalla de València, o bé quan ha tocat activar, no tant per activa–com fa la Conferència Episcopal- com per passiva, el vot motivat cap a opcions conseqüents amb les simpaties de la casa. Entre l’original i les fotocòpies, la dreta aborigen acostuma a votar l’original. Cosa que algunes espècies botàniques encara no han entès.

134 a 85 és una foto per a pensar-hi. Vol dir-se que la barra lliure per a les Falles, sense entrar en detalls, no necessàriament comporta complicitats, lleialtats o sintonies amb altra classe d’objectius per a civilitzar la ciutat i posar fi als excessos, sobretot quan van en el mateix embolcall de la festa oficial. No ho van aconseguir les esquerres que governaren la València dels anys vuitanta, ni –facen les travesses que vullguen- ho aconseguiran les espècies botàniques que se n’ocupen actualment del negociat. A vegades no és qüestió d’evitar paranys. Allò pitjor és assumir les regles de joc marcades per l’adversari i confiar a que t’ho agrairà. Lakoff i Habermas han escrit sobre la qüestió. I no, la categoria de Patrimoni Immaterial de la Humanitat no computa a les urnes. I menys a València, en què les Falles ja són una religió farcida de dogmes.

La medalla, o el que siga, de la UNESCO té diverses lectures que podem reduir a dues. Primera: Les Falles agrupen una sèrie d’activitats productives i lúdiques, que contribueixen a generar riquesa –no sempre ben redistribuïda-, la continuïtat de les quals cal garantir. Cap problema. El calendari consolida la tradició i el sistema productiu assegura, en principi, la continuïtat de la indústria –artesanal i turística-, que hauria d’avançar en la recerca de materials menys contaminants, mentre l’autoritat competent s’encarrega de regular l’ús –i evitar l’abús- del vessant turístic, ocupació de l’espai públic, control d’horaris i decibels, evitació de riscs (pirotècnics inclosos), el compliment de la legislació vigent europea, sanejament urbà i sanció de tota classe d’excessos, també lumínics, juntament amb el que vullguen afegir. La llista és llarga, però potser la memòria i les ganes de posar-s’hi, no tant.

Segona lectura: No es pot tocar res, però res de res. Ni tan sols el costum d’escriure amb les faltes d’ortografia marca Lo Rat Penat, o les que habilitarà amb molt de gust l’AVL. Sensibilitats diverses, diuen els botànics, mentre resen perquè els esfínters no es desbaraten davant un embolic lingüístic sobrevingut, malgrat la política de subvencions a la carta per a neutralitzar el monstre. No s’hi toca res, per tant. En cas contrari, arribarà algun ambaixador d’Addis Abeba dalt d’un camell, entrarà al casal, perdó, al despatx de Fuset, i s’emportarà el patrimoni –immaterial, per descomptat- cap a l’Àfrica profunda. Com València, però més avall del mapa. Conseqüentment amb aquesta versió les Falles són una religió dotada d’un catecisme o reglament, que ja s’encarrega de fer i adaptar la Junta Central Fallera. Hi haurà tolerància per a comissions de l’estil d’Arrancapins, les falles combatives, alguna experiència arrelada al barri i poca cosa més. Això, de moment, no incomoda el sistema, per entendre’ns.

Però aquesta interpretació de la cosa immaterial també pot veure’s com una pistola que apunta permanentment al clatell de les autoritats civils –i democràtiques, quan siga el cas-, a fi que garantisquen degudament el subministrament –subvencions, privilegis, impunitats de diversa intensitat, etc.- que a cada moment reclamen els sacerdots del temple. El temps dirà a quina carta es decantarà la sort. Mentrestant, hi ha altres patrimonis immaterials de la UNESCO molt interessants. Per exemple, el ritual per a amansar camelles a Mongòlia; la tradició cervesera a Bèlgica; la rumba cubana… I les homilies de Cañizares, tot i que encara no figuren a la llista.