La setmana de l’esperpent

Primer que res, un viatge ràpid per la prehistòria. El 1978 la revolució islamista liderada per l’imam Khomeini estava a punt de triomfar en l’Iran. Al Vaticà acabaven de proclamar papa un polonès de cognom Wojtyla. I a l’Espanya postfranquista van abolir la pena de mort per als militars… en temps de pau! Cosa que dóna una idea de com estaven les coses en els primers anys de la transacció democràtica. La mal anomenada, però extremadament glorificada, transició. I per si encara hi ha dubtes sobre hàbits i costums, els telèfons eren negres (de baquelita), però la Compañía Telefónica Nacional de España en comercialitzava del model Góndola en colors. Uns i altres fixos, amb un cordó elàstic i cargolat, i un disc amb una desena de números per a marcar i esperar connexió, de vegades mitjançant una operadora. Les cabines telefòniques formaven part del paisatge urbà. No hi havia telefonia mòbil, ni smartphones. Encara faltaven tres anys perquè IBM llançara el primer ordinador personal, el cèlebre PC, amb mòdem incorporat. Els aparells de televisió ja s’havien universalitzat, però només hi havia dos canals d’una única, pública i governamentalitzada televisió: TV1 i TV2 (també coneguda com la UHF, molt abans de ser La 2). A casa els programes s’enregistraven en cintes de vídeo. La japonesa JVC, amb el format VHS, va dominar el mercat desprès de derrotar el Betamax de Sony i Vídeo 2000 de Philips. Les fotografies que s’hi feien calia portar-les a revelar. Això del món digital era ciència ficció. El Compact Disc encara tardaria un any i el GPS pertany a la dècada dels 90. Això sí, hi havia tocadiscos, vinils i cassets.

Al País Valencià, entre altres turbulències, era el temps de la preautonomia, del colp d’estat orquestrat pel feixisme -magistralment explicat ací a La Veu per Toni Mollà en dues entregues (1, 2) -, de l’assassinat de Miquel Grau i de la tradicional resistència de les diputacions provincials a cedir competències al Consell. Finalment, arribat el 6 de desembre d’aquell any, Aliaza Popular (avui PP) va votar No a la Constitució. També ho van fer, per motius naturalment distints, el PSAN i el MCPV. L’esquerra restant -parlamentària o no- havia fet campanya per l’abstenció, però a l’hora de la veritat bona part del socialisme d’ordre va optar pel Sí. O no eixen els números de l’escrutini. Per a participar en el referèndum calia haver complit 21 anys.

De la prehistòria ençà han passat 38 anys i la mòmia de carta magna concebuda sota tutela dels militars franquistes encara continua vigent i amb oxigen assistit. Si fa no fa, com el general endollat a les màquines de l’hospital La Paz per a perllongar-li l’agonia. Aquella societat no té res a veure amb la d’avui, encara que cada 19 de març cremen les Falles. No pregunten a cap jove sobre l’articulat, la simbologia o els actes avorrits d’exaltació constitucional. El fòssil només importa als que s’hi van instal·lar i han tret profit polític i benefici personal a la cosa, bé ostentant el poder, bé acomodats en la lleial oposició. Tots amb la ferma convicció de garantir l’immobilisme fins que la Via Làctea desaparega per un forat negre. El búnquer del franquisme va deixar pas al búnquer erigit pels de la transacció. Uns i altres s’han cobrat el servei, però no volen cedir el pas en nom de la biologia i de les pròrrogues assolides contra les taxes de mortalitat. A més a més, fa 38 anys tampoc s’havia inventat la Viagra.

Durant el tradicional esperpent escenificat en el 38 aniversari, als defensors acèrrims del fòssil i als partidaris d’introduir les mínimes reformes perquè tot quede aproximadament igual, se’ls ha vist el plomall. Els fa pànic perdre posicions, privilegis, influència… així com la possibilitat que la societat actual mantinga criteris diferents respecte de l’organització de l’estat, l’autodeterminació dels pobles unificats a la força durant els segles XVIII i XIX i alguns altres detalls sobre els espolis financers que garanteixen la pervivència d’això que diuen España. Ben mirat, un impossible sense viabilitat democràtica. Però, sobretot, se’ls afluixen els esfínters davant la perspectiva d’haver de fer un referèndum que, arribat el cas, done veu a la ciutadania per a sancionar, o no, els retocs i blindatges que es vegen forçats a mampendre davant la descomposició d’una norma legal cada dia més de cos present. En aquesta operació de recautxutat, el búnquer aventura grans moments d’hilaritat comunicativa, si més no a les xarxes virtuals.

La segona part de l’esperpent que cada any ens regala la setmana en curs, és la festa de… la Inmaculada Concepción! 38 anys després d’una constitució, el preàmbul de la qual parla d’un estat “aconfessional”, la jornada de marres és una mostra descarada, juntament amb la vigència del Concordat amb el Vaticà, que tot plegat és una broma. El mateix calendari laboral que any rere any promulguen els governs central i de rodalies està farcit de l’imaginari catòlic. La creença hegemònica i especialment afavorida pel règim, des del colp d’estat del 1936. Malgrat que els darrers baròmetres del CIS situen la xifra de practicants i assistents a les litúrgies en uns nivells insòlits en relació al poder i la influència de la Conferència Episcopal en les vides i hisendes dels contribuents. Això de la Inmaculada, més enllà de l’extravagància que podria esclatar en cas que algú demane una explicació científica o plausible del misteri que justifica la festa, posa de relleu la cadena de renúncies d’una societat acrítica, domesticada, alienada, conformada i adaptada a les festes, ponts i aqüeductes, com a mecanisme de descompressió i deler col·lectiu. Ni partits polítics, ni ensenyants, ni sindicats (de classe?) s’han atrevit a civilitzar un calendari que -ja ho deia el general- ens situa, ara i adès, com a “Reserva Espiritual de Occidente”. I va per a llarg, criatures.