Una crida aventurada

El festival del Vaixell del Drac comença el cinquè dia del cinquè mes llunar. El celebren diversos grups ètnics a la Xina, sobretot als indrets del curs mitjà del riu Yang-tsé. Consisteix bàsicament en una ofrena de sacrificis a un heroi local, acompanyada de competicions esportives, passeigs en barques-drac i tir al blanc amb branques de salze. S’hi mengen boles d’arròs, ous i es beu una classe de vi negre. Hi ha espectacles folclòrics en què s’interpreten òperes i cants, així com les danses de l’unicorn. Qui són els herois exaltats? Depén del lloc. A les províncies de Hubei i Hunan veneren el poeta romàntic Qu Yuan. Al sud de la Xina, Wu Zixu, un vell que va morir mentre matava un drac a la zona de Guizhou. A Yunan, la comunitat exalta la memòria de Yan Hingwo. Qui era Yan Hongwo? Ni idea. La Unesco no ho detalla en l’explicació oficial de la falla. Vull dir en la descripció del festival del Vaixell del Drac, que també va ser declarat fa uns anys Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Mentre dura la festa els participants conjuren tota classe de mals submergint-se en aigua aromatitzada amb flors. Després es vesteixen amb seda de cinc colors i enganxen a les portes rams de broida i, a les finestres, imatges de paper retallades. Segons la versió oficial, el festival del Vaixell del Drac estreny els lligams familiars i contribueix a l’establiment d’una relació harmoniosa entre la humanitat i la natura. Alhora que estimula l’expressió de la imaginació i la creativitat, contribuïnt a revifar el sentiment d’identitat cultural. Què t’ha paregut, morrut?

Fa set anys que al festival del Vaixell del Drac li havien atorgat el mateix guardó que a les Falles de València i els xinesos de tot arreu ben discret que ho han portat. I això que, tractant-se de la Xina mil·lenària, l’ofrena en qüestió segur que treu uns quants segles de tradició a les glòries valencianes. Diríen que allà s’han encaramat dalt d’algun arbre, balcó o gratacel per a convidar a tot el planeta perquè no es perden l’expressió d’imaginació, creativitat, etc.? Efectivament. La resposta és no. A València encara no són conscients de la farolada de l’altre dia, excelsament batejada com Crida a la Humanitat.

La cridòria fallera fora de temps i a pocs dies de l’entrada en l’hivern meteorològic, ni que siga per a commemorar l’entrega d’un diploma inmmaterial, és una exageració, una més, de la secta indígena i de les il·lustres autoritats, no sé fins a quin punt segrestades o sota vigilància per a mesurar-los la valencianitat i l’adhesió infinita a l’autoritat no tan fàctica de la Junta Central Fallera. Artilugi de control i coerció, com és sabut, instaurat pel general Franco el 1939. O també pot ser que els hi agrada fer el paperot i fins i tot gaudeixen, i s’emocionen amb l’extravagància. Tots a una veu.

No hi ha indicadors que amenacen unes Falles sense turistes. De fet, potser n’hi ha massa i tot. I no val el pretext que, de pas, visitaran i recorreran altres meravelles de la ciutat i rodalies. En Falles no hi ha cap resquici per al detall. I menys si l’observació necessita pau i tranquil·litat. No, el turisme no pot ser el pretext que ho justifique tot. La bona notícia és que la Crida a la Humanitat, com el seu nom indica, és una invitació formal perquè tota la humanitat -se suposa que incloent immigrants, refugiats i altres desesperats amb permís de Rajoy- s’hi aprope uns dies a gaudir de la cridòria josefina. Des de la convicció que l’acte no incrementarà significativament el nombre de visitants, l’astracanada esdevé una demostració d’hipocresia. Però, com la Crida a la Humanitat anava de veres, la cosa mereixeria que un petit tant per cent de la població xinesa -que en són més i si durant uns dies marxen set o vuit milions pràcticament no ho notaran-, s’ho prengueren de debò i decidiren acceptar la invitació de la fallera major i de les autoritats en plé. Considerant que també tenen l’arròs a l’alimentació bàsica, la pregunta és si n’hi hauria paella per tots.