L’aeroport

Ja fa un parell d’anys que, a Vilanova d’Alcolea (la Plana de l’Arc de Cabanes, 344 m. d’altitud, 688 habitants, agricultura de secà, a 40 km. de Castelló de la Plana en direcció a Sant Mateu, per Sant Antoni prenen foc als carrers –literalment- amb argelagues per tal que les cavalleries hi salten), es va inaugurar oficialment un gran passeig (2.700 x 45 m.) amb el nom d’Aeroport de Castelló. Una ocurrència, com tantes altres, del seu impulsor, Carlos Fabra, que fins i tot ha tematitzat aquest espai d’esbargiment públic amb una torre de control, una terminal i altres edificacions pròpies d’una instal·lació aeroportuària, principals atraccions junt a la gran escultura de l’entrada. Una obra, aquesta última, d’un altre enginyós, Juan Ripollés, qui, inspirat per l’agudesa del cacic provincial, ha alçat un enorme cap del qual ix, a la manera de les pensades dels personatges dels tebeos, un avió en compte d’un passejant com calia. L’artista, en realitat, s’ha limitat a prendre un dels seus models iconogràfics, repetit fins a la sacietat, i adaptar-lo a l’encàrrec. Quan qui paga és un constructor, de la mateixa testa sorgeix una casa.

Darrerament, però, s’han donat alguns intents d’usurpar aquest recinte als vianants tot deixant que l’usen cotxes de carrera i avions. També s’ha arribat a parlar de la possibilitat de vendre’l a inversors estrangers que pretendrien explotar-lo per al tràfic aeri. En algunes de les fotos publicades el passat 18 de febrer, el campanar de l’església del poble s’enlaira darrere d’un aparell aterrat al bell mig del passeig, talment una veritable torre de control. Potser, a don Carlos, una vegada perpetrada la destrossa paisatgística, fruit del pur afany especulatiu i requalificador que ens ha tocat patir, la immensa esplanada (542 hectàrees) amb aquella silueta tan característica retallant-se al fons li va suggerir un aeroport i, com que no en tenia, va pensar que amb una imitació, a ell, ja li estava bé.

Resulta interessant que aquestes imatges mostren el campanar. Segurament als fotògrafs i als càmeres els va sorprendre la unió d’un campanar i un avió, dos elements que contrasten molt, que pertanyen a dos mons ben diferents. El primer, un símbol del pas del temps pausat, de l’arrelament, de la permanència; el segon, de la rapidesa, del trasllat, del canvi. Malgrat la proximitat que s’hi evidencia, no s’hi veu integració de cap mena. Res estrany; succeeix en la majoria de grans obres. Tanmateix en són poques les que escullen aquest teló de fons, aquest segon plànol, un d’aquests llocs de memòria, llocs d’identitat, relacionals i històrics dels quals parla l’antropòleg Marc Augé en el seu llibre Els “no llocs”. Espais de l’anonimat. Un lloc, el poble, que s’oposa precisament al no lloc que li han plantat davant, l’Aeroport, un espai fora de la mida humana, un àmbit de pas, com les estacions, les grans superfícies, els parcs temàtics, les grans cadenes hoteleres…

Afirma Augé, però, que el lloc i el no lloc són més bé polaritats falses: l’un mai no queda completament esborrat i l’altre mai no s’acompleix totalment. Potser el nostre antropòleg s’hi refereix a casos semblants al de l’Aeroport de Castelló de Vilanova d’Alcolea. Un exemple perfecte de no lloc envoltat de llocs que, tot i la temptativa d’anular-los, mantenen i reforcen més encara aquesta categoria que els és pròpia, perquè perduren no sols físicament, sinó, com el Mas de Calaf, Els Pasqualets, l’Olivera d’Olzina, Els Gatells, Subarra, Donvalls, el Turó de Malessesm, Bell-lloc del Pla, entre d’altres, en les paraules que els expressen i els continuaran expressant.