Sempre hem estat vigilats, bé de manera real, bé de manera imaginària. Des de l’Olimp, les divinitats clàssiques no perdien detall dels quefers dels humans; el déu cristià, omniscient, coneixia fins i tot els pensaments més íntims de cada persona. Malgrat la impossibilitat, durant segles, els poders terrenals han maldat per assolir un sistema universal d’observació dels altres semblant als divins. Cesare Ripa, en
Iconologia (1593), un tractat sobre l’al·legoria, dedica una entrada a la
Raó d’Estat: Dona armada de cuirassa, elm i simitarra, que ha de portar un faldellí ple d’orelles i ulls per tal de mostrar el zel obsessiu que manifesta per mantenir el seu imperi i dominació, ja que per a tot volguera tenir els ulls i les orelles d’innombrables espies, guiant-se per ells en l’execució final dels seus designis i truncant alhora els aliens. En 1791, Jeremy Bentham va elaborar un nou concepte arquitectònic destinat al control, sobretot de les presons i els hospitals, anomenat panòptic. La idea és senzilla: un edifici circular, un cilindre, de diverses altures obert cap a l’interior amb una torre al centre del mateix des de la qual una sola persona pot seguir la resta sense ser vist. Segons Bentham, l’avantatge fonamental i evident del panòptic, el fet de romandre incessantment a la vista d’un inspector, suposa que els espiats deixen de tenir en efecte el poder de fer mal i fins i tot el pensament d’intentar-ho. Creia que seria perfecte si aquesta vigilància s’estenia arreu. No s’imaginava que el seu ideal s’acabaria complint.
A partir d’aquest moment, però, en les societats capitalistes, el control recau cada vegada més en mans d’un poder difús, difícil de concretar, de posar-hi cara. Escodrinya la nostra intimitat el poder polític, el financer, el sanitari, l’empresarial, el policial… Cadascú amb els seus propis mitjans i amb els seus propis objectius. Ens hem acostumat a ser enregistrats per càmeres i micròfons a qualsevol lloc sense que ningú no ens done cap explicació i sense que arribem a saber amb certesa quina és la destinació d’aquests arxius. Ens enverinen amb grans dosis de por des de moltes instàncies i, alhora, ens proporcionen l’antídot: la vigilància constant.
De tant en tant, apareixen notícies sobre casos d’espionatge i de tràfic de dades a gran escala, però, en general no ho percebem com una amenaça i només parem atenció si ixen noms coneguts, sobretot de polítics i empresaris. La resta de persones anònimes investigades queda sempre englobada en un munt de xifres que lleven importància a cada cas concret. Fa un temps, en la
Operación Pitiusa va sorgir a la llum pública una organització criminal dedicada a traficar amb dades confidencials: comptes bancaris, declaracions tributàries, trucades telefòniques, historials mèdics (fins i tot de xiquets), controls de conversacions… Milers d’individus espiats amb l’ajut de funcionaris de l’Estat (Hisenda, Policia, Guàrdia Civil, Seguretat Social, Inem, Cadastre, Tràfic, Registre de la Propietat, Jutjats…) i treballadors d’entitats financeres i operadors telefònics. A més, en el sumari també es parla d’inquietants indicis de connexions entre elements d’aquesta xarxa i el
Centro Nacional de Inteligencia (CNI).
Ja sabem que la informació és poder. Més encara, com diu Elias Canetti (Masa y poder,1960), “el secreto se halla en la medula misma del poder. El acto de acechar es, por naturaleza, secreto. El que acecha se esconde o se camufla y no se revela por movimiento alguno. Toda criatura en acecho desapararece, se emboza en el secreto como en otra piel y permanece largo tiempo protegida por ella.” Per això costa tant adonar-se’n, d’aquesta mirada escrutadora i perpètua que aguaita en tots els racons de la nostra existència des d’instruments d’ús quotidià i aparença inofensiva. Que s’espien personatges rellevants de qualsevol àmbit, entre ells o per part d’altres institucions, pot arribar a semblar-nos normal, forma part del joc brut al qual estem avesats. Ara bé, que cadascú de nosaltres, ciutadans i ciutadanes, siga objecte de seguiment, ens hauria de posar en guàrdia. Qui voldria saber res de la nostres rutines, dels nostres desitjos, de les nostres passions? Amb certesa, un munt d’orelles i ulls, ara sí, efectius, i no sols representats en una al·legoria per manifestar el desig de posseir-los. Un munt d’orelles i ulls àvids d’informació que capten, sense treva, els nostres secrets més íntims i inconfessables.
